dissabte, 12 de juny de 2010

San Pedro de Atacama i el Salar de Uyuni

Fa poques hores hem arribat de fer l'excursió al Salar de Uyuni que ha durat 3 dies i mig amb uns 800 kms en camins.

L'excursió és immpressionant tot i les inconviniències de viatjar en un tot terreny amb totes les coses a sobre i dormint en albergs sense calefacció a 4000 metres d'alçada i amb temperatures que han arribat als 15 sota 0.

Dimecres vam sortir d'Atacama amb bus direcció a la frontera amb Bolívia; allà vam fer tots els tràmits oportuns i vam pujar a un tot terreny junt amb 1 noia i 2 nois brasilers. Vam començar a fer kms amb un altre cotxe amb 3 anglesos i un madrileny (de l'Atlètic de Madrid, jejeje), ho f). Son dos jeeps perquè si tenen cap problema es podden ajudar, ja que no hem tingut cobertura telefònica fins arribar a Uyuni. El primer dia vam veure vàries llacunes de sal que són impressionants ja que barrejades amb l'aigua i les baixes temperatures semblen pistes de patinatge, a més, n'hi ha que degut als minerals que tenen són de diferents colors. En una d'elles hi ha una piscina termal on l'Arcadi s'hi va banyar, el pitjor era el contacte del cos amb la temperatura exterior!!! Vam trobar també una zona plena de pedres que sembla un quadre de Salvador Dalí i que ells ho expliquen així. El guía era bolivià i se li havia d'anar treient les coses perquè li costava explicar els llocs per on passàvem. Un altre lloc impressionant els els Guèisers del "Sol de Mañana" amb uns forats formats a partir del contacte entre aigua superficial i roques escalfades pel magma que hi ha subterràniament. Era espectacular veure aquelles erupcions de fang amb soroll eixordidors...

La primera nit la vam passar a 4500 metres d'alçada i amb temperatura exterior de -15 que tot i no tenir calefacció la vam passar ben abrigats tot i que l'Arcadi ha tingut mal d'altura sobretot a les nits i no ho ha passat del tot bé. L'endemà vam continuar fent camí i veient kms i kms de carreteres amb desserts i més llacunes en alguna hi vam poder veure flamencs, tot i que molt pocs ja que busquen llocs més càlids. També hem vist animals típics com vicunyes, llames i alpaques, totes de la mateixa família. En aquest recorregut també vam poder travessar una via del tren on hipassen trens de mercaderies molt de tan en tan..



Vam dormir a 3700 metres d'alçada en un dels hotels de sal que hi ha a prop del Salar. La sensació és extranya ja que el terra és de sal iles parets també n'estan recobertes. El lloc era una mica més bonic que el de la nit anterior i més íntim i calentó però no pas per la calefacció sino perquè no estàvem tan alts. S'havia de pagar per tot: paper del wc, endollar bateries a la corrent, dutxar-se,...un altre sistema.

I ahir al matí vam enfilar el camí cap al Salar de Uyuni que és impressionant!!! Són 12000 kms quadrats d'extensió amb 9 metres de profunditat. Arriba un moment que miris on miris només hi ha sal, és com un mar. Vam estar-hi gairebé una hora en el mig del no res fent fotos i experimentant amb les ombres, el tacte, els colors,...i jo amb la samrreta del Barça per donar-hi encara més color!! Després vam anar fins a l'Illa Incahuasi que es troba al centre del Salar i sembla una illa del mig de l'oceà però banyada de sal. En aquesta illa s'hi troba vegetació: desenes de cactus!! També és xocant trobar-te al punt més alt i mirar i només veure sal. Tot el contjunt té una màgia espectacular. Ja de camí cap a Uyuni vam poder veure zones on la sal s'erosiona per l'aigua que hi ha sota i es fan forats. En algun d'ells hi vaig poder ficar la mà amb una aigua glaçada i se'n podia fer despendre un trossos de sal cristalitzada totalment quadrats. Cap a primera hora de la tarda vam arribar a Uyuni amb temps per fer un voltet abans de tornar cap a San Pedro. A Uyuni vam passejar i veure la població autòctona boliviana. També vam buscar, sense sort, un noi de Sallent (el meu poble) i la seva dona que estan fent la volta al món i sembla que ahir arribaven a aquesta població. M'hauria fet tanta gràcia trobar-los...


Cap a les 4 de la tarda vam començar el camí de baixada amb un xilè i una australiana, han estat 8 hores de camí fins a les 11 d'aquest matí per uns camins sense llum, plens de sotracs i guiant-se no sabem pas com. En algun moment hem creuat rius que jo crec que ni el mateix conductor sabia si els podríem passar. Aquest matí, algun d'aquests rius estàven gelats i els hem hagut d'anar trencant amb el pes del vehicle. Ahir vam dornir en un poblet anomenat Quetena Chico a 4200 metres d'alçada. El Max, l'amic xilé del viatge de tornada, em va explicar que San Pedro de Atacama és el millor lloc del món per veure les estrelles i, de fet, em va ensenyar ( només a mi ja que l'Arcadi i el mal d'altura ja eren al llit amb una bona tassa d'infusió de coca) algunes coses que s'hi poden veure com la Via Làctea i l'Estrella del Sud.


L'experiència ha estat dura pel fred, els durs camins i l'estat dels vehicles, el mal d'alçada, les poques comoditats però totalment recomenable pel premi del Salar de Uyuni que és una meravella del món!


Abans d'aquesta excursió vam fer la del Valle de la Luna que també és molt bonic tot i que la sommiada posta de sol ja no es pot veure des del millor lloc ja que l'accés estava erosionant les dunes. En aquest mateix lloc també vam poder visitar unes coves de sal. La visita a l'interior de les mateixes ens la va fer un guía a les fosques. L'experiència va ser brutal. La foscor era més lleugera sabent que no ens podia aparèixer cap insescte ja que no hi ha cap èsser viu que pugui viure a la sal cristalitzada. Ell ens anava explicant el recorregut anant amb les mans per sobre del cap per no picar i saber en tot moment l'alçada que en algun moment ens va fer anar per terra de genolls. Molt bonic també!


Aquest migdia hem anat a dinar a un lloc que recomana la guia i que es diu La Estaka, molt recomenable, per celebrar els 5 anys que fa que l'Arcadi i jo anem junts. De postres, crema catalana tot i que no té res a veure amb la que fa la meva mare o la iaia Teta per Sant Josep. El tema de restaurants n'hi ha un a toca de l'altre amb els cambrers que et venen al darrera però sense arribar a agobiar.

Demà hem de matinar molt ja que anem als Guèisers del Tatío on també estarem a 4300 metres d'alçada i a temperatures de sota cero. Si som prou valents ens banyarem...

A la tarda ens trobarem amb la Maria i el Frnacisco que esnvam conèixer a la Marató de l'Illa de Pasqua i passejarem i soparem junts

3 comentaris:

Xavi ha dit...

Què bé que us ho passeu, parelleta!!!
M'agrada més el vostre blog ara. És molt més lluminós. Els fons negre no m'ha agradat mai. Quan torneu ?

Cris i Arcadi ha dit...

Hola gamarús!
Encara ens queda una setmaneta. Ara ens falta Argentina. Arribem el diumenge 20.

Iban ha dit...

Si que viuen bé aquests dos si! però per altra banda la feina la tenim durant tot l' any i al cap i a la fi les vacances són molt poques l'any!
Arcadi, Cris, vau estar a l' Hotel Alto Atacama?? impressionant eh! a nosaltres ens va encantar. La gran DUNA què tal?
Per cert Xavi com vas quedar a la cursa del Dir de dissabte? Jo vaig fer un temps de 20'30". Totalment impossible enxampar al mestre Benito eh!
Una abtaçada a tots 3 cracks!
Iban
BDN