Ja som a Argentina

Ahir a primera hora de la tarda vam arribar a Mendoza.

El dia anterior va ser un dia de nervis i neguits ja que quan vam arribar a Santiago de Xile i ens va venir a buscar la Tatiana ens va dir que havia nevat molt als Andes i no sabia si el pas fronterer amb Argentina, el Paso de los Libertadores, era tancat. Immediatament vam anar fins a la terminal d'autobusos a preguntar i ens va caure el món a sobre quan ens van dir que, efectivament, era tancat i que no sabien si l'autobus podia sortir l'endemà a les 9. Per nosaltres era un daltabaix ja que el vol cap a Buenos Aires ens sortia de Mendoza. Ens van dir que a les 6 del matí hi truquèssim. Anant a buscar el metro vam passar per una oficina de l'aerolínea LAN i vam demanar que ens costaria un vol Saqntiago-Mendoza per si calia per l'endemà, en aquells moments 125 euros per cap però com que no sabiem si el necessitaríem encara ens sortiria més car l'endemà. Vam tornar als apartaments molt moixos, sobretot jo. La Tatiana també va investigar per la seva part i les informacions eren que si no nevava o plovia aquella nit podria estar net i obrir-se al trànsit; de fet, és un pas fronterer molt important i hi havia més de 1500 camions aturarts. Vam anar a sopar a Infante51, recomenats pel Francisco i la Maria i vam sopar-hi molt bé tot i que estàvem molt preocupats.

Ahir a les 6 del matí hi vam trucar i el poobre no i devia estar colapsat amb les trucades i li va respondre a l'Arcadi "recién vengo llegando, llame en media hora!!!" entre la mala llet i el ràpid que parlava gairebé no el va entendre. Quan hi vam tornar a trucar, un altre noi més amable, ens va dir que a 2/4 de 8 els hi dirien alguna cosa des de la frontera. Nosaltres, nervioso però esperençats, vam arreglar les coses per si podiem sortir. Quan hi vam tornar a trucar ens van informar que sortia l'autobus perquè a les 10 estava previst que s'obrís i així anàvem fent camí. Quina sort!!

Vam arribar a l'estació i vam anar al mostrador on ens ho van acabar de confirmar i a les 9 arribava l'autobús. CATA Internacional és l'empresa i l'Arcadi va triar 2 seients que eren al pis inferior que era com la primera dels avions amb uns seients que es posen gairebé plans per dormir tot i que el camí és tan realment espectacular que no pots adormir-te.

Gairebé a 1/4 de 10 sortiem direcció Mendoza. Els paissatges sortint de la capital ja començaven a ser molt bonics i començavem a veure els primers camions aturats al voral tot i que nosaltres anàvem pujant. La neu a les muntanyes era contundent i als vorals de les curves, quines curves!!!, també. Quin recorregut més meravellós i espectacular fins arribar al túnel que travessa l'Aconcagua i entres a Argentina. La baixada també és xula però l'adrenalina que et puja quan vas ascendint és tremenda. De baixada jo vaig dormir una mica, la nit anterior havia dormit poc ja que estava molt nerviosa per si sortia o no l'autobús.

Vam arribar a Mendoza i vam anar a l'hotel i a donar un vol per la tercera ciutat més important d'Argentina.

Per sopar vam anar a un restaurant anomenat Azafrán que en teníem bones referències per diferents llocs i que, curiosament, quan el chef ens va sortir a saludar va veure que èrem catalans i ell feia alguna setmanda que havia tornat del nostre país havent visitat Tavertet, Vic, E Celler de Can Roca i l'Inòpia. Quines casualitats...