divendres, 19 de setembre de 2008

Cinc dies sense Internet...

Com que dilluns no vam poder escriure i ja va ser el dia que vam pujar al Transiberià i no hi ha hagut manera de trobar cap xarxa us expliquem tot els que ens ha passat aquests dies... (esperem que no sigui massa rotllo!!)

Dilluns, vam destinar el que teniem de dia abans d’anar a l’estació per agafar el Transiberià per fer turisme al la Plaça Roja i el Kremlin.
Vam entrar a la Catedral de Sant Basili. Per dins és força peculiar ja que no hi ha una sala gran sino moltes sales amb passadissos però d’una bellesa recargolada.
Després vam anar al Kremlin on vam poder veure el canvi de guàrdia només arribar-hi. La idea era visitar l’Armeria on hi ha unes col·leccions de “tresors”, vestits i d’altres fantàstic però els horaris no se’ns van adaptar. Vam visitar tot l’interior amb les diferents esglèsies i les seves cúpules. La majoria d’elles tenen en el seu interior un munt d’icones de segles passats però en ressalta una de Sant Jordi del s.XII per sobre de totes. També vam poder veure la Campana del Tsar que pesa 200 tonelades i de la qual se’n va despendre una part. Després de fer el passeig per dins el Kremlin vam anar cap a un dels carrers peatonals més important de Moscou, el Vell Arbat ple de botigues de souvenirs, restaurants, joieries i d’altres; molt aprop també hi ha el Nou Arbat carregat de centres de jocs i casinos...
A última hora de la tarda vam marxar cap a l’apartament ja que ens venia abuscar un taxi per anar cap a l’estació per agafar el Transiberià.

Comença l’aventura del Transi!

Dilluns, 15 de setembre.

A les 21:20 puntualment surt el tren. Tenim el vagó número 13 (i això que jo sóc una mica supersticiosa...) i tot i que vam denanar 1a classe per estar tots 2 sols estem en un de 4 per a nosaltres 2. La veritat és que me l’imaginava diferent i tota la meva por sobre l’idioma aquí és converteix en realitat, ningú del personal del tren parla anglés, només rus però com podem ens fem entendre... Ens diu un noi d’uns compartiments més enllà que parla anglés que quan volguem sortir hem de tancar el baldó de dins i quan tornem dir-li a la provodnitsa (la “governanta” del vagó) perquè ens deixi la clau mestra per obrir. Tampoc funcionen els endolls que hi ha al passadís ni les llums petites per llegir, però estem de vacances i no ens agobiarem pas!!!
Sopem al compartiment unes llesques amb salmó i embotit que hem comprat a l’estació i pel que veiem tothom es porta el menjar. En acabat ens arreglem i a dormir.Demà serà un altra dia...( i l’Arcadi diu que ho veuremtot diferent, de ben segur.)
Dormir és un dir ja que a mi em costa força aclucar l’ull i més després de fer la pimera parada just en el moment de posar-nos a dormir (ja t’has acostumt al moviment...). A més, els “llits” són molt petits i tinc fred (em poso més roba). També he de reconèixer que sóc molt poruca i vaig anar a comprar una cadena amb un candau per tancar-nos per dins. L’Arcadi diu que estic carregada de punyetes però per 2 bandes diferents m’havien dit que de nit entraven a robar amb la complicitat del personal del tren (mama, no t’espantis que sóc previsora!!!). Finalment m’adormo.

Dimarts, 16 de setembre.

La primera claror del dia ens desperta però li donem l’esquena i continuem dormint.Cap allà les 9 ja ens desperta del tot i ens belluguem per rentar-nos (sorpresa!! Ja no hi ha aigua i ho hem de fer amb tovalloletes humides, amb aigua ho podem fer quan fem parada en una estació i omplen els dipòsits). Anem a buscar el vagó restaurant (Pectopah) i després de travessar gairebé tot el tren el trobem. Ens porten la carta i... és bastant cutre; no hi ha ningú més que un grup organitzat d’alemanys que ja ho té tot a punt. Corroborem que la gent porta menjar o bé baixa a les estacions on la parada és de 20 minuts a comprar al munt de dones (sobretot) que porten amanides, peix sec, fruita, verudures,... Esmorzem i pensem que la carta de 18 pàgines ja la trobarem a l’hora de dinar. Passem el matí llegint i carregant els aparells electrònics; la provodnitsa ha de tocar un interruptor per donar electricitat i aprofitem per carregar ordinador, mòbils i càmeres.
Per dinar decidim esperar a la parada que farem a Balyezino per baixar a estirar les cames, fer fotos del tren i tafanejar què venen per menjar i de pas fem per l’andana el recorregut fins arribar al vagó restaurant i que per dins és molt pesat tan obrir i tancar portes. Arribem al retaurant i... on és la carta de 18 pàgines? Llegenda urabana?? Suposem que devia ser de fa alguns anys ja que ens donen la mateixa carta que al matí però ens “especifica” amb rus el dinar. Jo havia llegit feia una estoneta en un diari tret d’Internet d’un anglés que anava amb viatge organitzat i que sempre menjaven el mateix presentat de diferents maneres però hem vist que a la carta passa el mateix. De fet, al vagó només hi som nosaltres i altra vegada el grup d’alemanys. Sort que també portem coses que vam comprar a Moscou perquè als que em coneixeu sabeu que sóc força llepafils i ho passaria malament. Finalment demanem 2 sopes una del dia amb fideus, pollastres, pastanaga i ceba i una altra de típica “Solyanka” que té salsiltxa de frankfurt, salsa de tomàquet, vegetals i més ceba. I de segon “escalopa” de porc acompanyada de puré patata, tomàquet, cogombre, pèsols i coberta de més ceba. I de postres una taronja. Hem decidit amb l’Arcadi que a Perm baixarem a veure si comprem alguna cosa per sopar ja que veiem que ens tornaran a donar la mateixa carta... Per cert, prop de les vies d’aquesta ciutat és on dissabte es va estavellar un avió que feia la ruta Moscou-Pert i van morir 88 persones. Com a conseqüència es va interrompre unes hores la línia i a nosaltres ens va fer patir però com que aquesta línea és molt important al país suposem que es van afanyar a posar-la a punt. De fet, quan hem passat pel lloc dels fets només hem vist uns quants policies muntant guàrdia i alguns curiosos que semblaven venir de la zona, però un petit turonet ens ha impedit veure qualsevol resta de l’avió sinistrat.

Dimecres, 17 de setembre.

El tren continua el seu camí, amb el traqueteig incansable de dia i de nit. Només para en les estacions de les ciutats importants, cosa que aprofitem per baixar a estirar les cames i per comprovar si hi ha alguna xarxa d’internet, de moment sense sort.
Ja hem passat els Urals i, per tant, hem deixat enrere Europa i ja som al continent asiàtic. L’Arcadi ja havia estat a l’Àsia però jo no...
Hem passat per Ekaterimburg, coneguda encara pel nom soviètic de Sverdlovsk i ens encaminem cap a Omsk, ciutat enclavada al marge del riu Irtysh. És una de les ciutats més importants de Sibèria i confiem que en els 20 minuts que hi estarem aturats trobarem internet i podrem penjar aquestes ratlles. Tampoc hem tingut sort...
Durant el dia d’avui hem fet la parada més llarga (42minuts) a Baravisk que si bé no apareix en cap guia deu ser una parada per motiu tècnic.
La nostra esperança ésa Novosibirsk, la ciutat més gran de Sibèria i la tercera ciutat en cutlura i ciència de Rússia i el rpincipal centre de telecomunicacions de Sibèria, l’Arcadi diu que si quí no hi ha Internet se la talla!! En aquest punt haurem fet 3.303 kilometres, un terç del Transiberià. De camí passem per kms i kms d’extensions totalment planes i amb algun poblet a costa de la via, aramateix són les 20.04 i hem passat per davant de l’estació del tren d’un poble anomenat Kagrat i el termòmetre marcava 2 graus!! Això és la Sibèria i tot just som a mitjans de setembre!!!
Tampoc hi ha Internet.
Ens posem a dormir i jo ben abrigada ja que el fred de la Sibèria es comença a fer notar...


Dijous, 18 de setembre.

He passat força mala nit ja que continuo sense acostumar-me al tren amb les seves sacsejades i la seva velocitat de nit. Quan he aconseguit dormir amb tranquil·litat ja eren les 7 i es començava a fer de dia; quan notava una parada (3) ja veia l’Arcadi provant si hi havia Internet, tampoc hi ha hagut sort.
He sentit que l’Arcadi ja s’havia llevat i em diu: mira per la finestra!! I sorpresa... NEU!!! Som a 18 de setembre i ja hi a el paissatge emblanquinat tot i que no dura gaire ja que també plou i ja s’està fonent. He pogut fer alguna foto però gairebé no s’aprecia...
Passem el dia llegint, xerrant, jugant i baixant a cada estació per comprar dinar i sopar. Tot el dia menjem el mateix: unes capsetes amb pasta o puré de patates deshidratat i que s’hidrata amb aigua calenta d’una mena de cisterna que serveix per aixó i per preparar “txai” (te). Hem volgut anar a sopar al restaurant però després de travessar 10 vagons la “matrisuska” d’allà ens ha dit o ens ha representat, millor dit, que primer havien de sopar els del grup i com que voliem anar a dormir d’hora (a les 6 del matí arribarem a Irkutsk)hem tornat a sopar de preparat...

Aquesta xarxa és molt lenta i no ens deixa penjar fotos, per tant, aquí teniu un enllaç on en podreu trobar vàries

http://picasaweb.google.es/arcadi42/Russia

1 comentari:

Anònim ha dit...

Cris, Arcadi, que vagi bé el que queda de viatge. No us amoineu que ja veig que us afanyeu molt bé. Cris, la meva dona es igual com tú... ella haguès posat 40 candaus. Salutacions.