dissabte, 12 de març de 2011

Japó

Tot i que fa més d'una setmana que hem tornat i m'havia despistat d'explicar l'última jornada del nostre viatge amb la catàstrofe d'ahir m'he llevat amb ganes de fer un nova entrada d'homenatge a un país que ens va encantar i que a hores d'ara està destrossat material i moralment.
La notícia ens ha colpit molt i, més, quan acabes d'arribar d'allà. El nostres amics, el Josep i la Tere, feia 48 hores que n'havien arribat. La primera preocupació va ser la Mariona però a les 7 de la tarda (3 de la matinada per ells) vam rebre un SMS on ens deia que acabava d'arribar a casa i estava bé. Gràcies.
Tots sabem que és un país de terratrèmols però no te'n fas a la idea ni veient les esgarrifoses imatges que ens van passant per TV.
Quan vam tornar tenia ganes de fer un resum del viatge amb aspectes i peculiaritats d'allà. Entre ells hi havia el dels terratrèmols. En vam viure un en pròpies carns tot i que diariament n'hi han. Va ser la nit de divendres 25 al dissabte 26 que acaavem de tornat de Kioto. En arribar a la capital ens vam trobar amb que feia molt vent i des del llit sentiem com es movien els arbres, les senyals i cartells i feia molta fresa. Cap allà les 2 de la matinada ens vam despertar per la tremolor d'una mampàra de vidre que teniem a l'apartament per separar l'àrea de dormir de la de menjar. El llit també es va moure. El cor m'anava acceleradíssim i l'Arcadi em va intentar tranquil·litzar dient-me que era una corrent d'aire però tots dos sabíem que allò era un petit terratrèmol. Per un moment vaig pensar en vestir-nos, agafar els passaports i baixar (a peu, és clar!) els 12 pisos i sortir al carrer però la cosa, per sort, no va anar a més. L'endemà al matí la Mariona ens va explicar que hi ha terratrèmols diàriament però no tots surten a les notícies i ells hi estan acostumats a aquests. Tòquio està molt preparada i a l'oficina de Turisme ja et donen unes pautes a seguir si es produeix un fenomen així.
L'última para el nostre viatge va ser Kamakura, una altra ciutat plena de temples i més temples amb les típiques fustetes per posar-hi desitjos (o pegàries, com ho vulgueu dir!!)... i amb el Gran Buda, una estàtua de 14 metres d'alçada. En aquest buda s'hi pot entrar dins i ho vam fer. En el seu interior hi tenia una gran viga per preveure possibles moviments provinents de terratrèmols, com deu estar ara? Per internet no ho hem trobat però deu ser molt fort si ja va sobreviure un tsunami al segle XV... Aquest va ser el nostre últim dia en aquest país. Vam acabar sopant en el pis 42 de l'hotel Park Hyatt des d'on vam poder observar per últim cop Tòquio de nit.
Vam marxar pensant que hi tornariem perquè ens havia agradat molt i perquè ens agradarà portar la nostra filla a un país que ja hi ha estat però sense poder-lo gaudir com cal.
Segur que un país com el Japó es refarà d'aquesta catàstrofe i tornarà a ser un destí turístic i de ben segur hi tornarem d'aquí a alguns anys. Mentrestant els recolzarem en la distància i estarem pendents de com s'aixequen...

Cap comentari: