Manifestació històrica.

Quin dissabte vaig viure!! Des desl meus inicis a la JNC que no anava a cap manifestació. Quan vaig entrar a les Joventuts de CDC era una gran cita i alhora una gran festa anar a la Manifestació de l'11 de setembre i fins i tot vaig llegir-ne el manifest un any... Des d'aleshores per una cosa o una altra no havia tornar a anar-ni (ni a la del 2006) però dissabte hi vaig tornar per la "porta gran". Tota la setmana havia mirat com anar-hi i finalment CDC d'Artés, Avinyó i Sallent va fer un autocar. A l'arribar a Barcelona ja es veia que el bon ambient que s'havia creat durant la setmana era el hi hauria. El David hi havia anat amb el seu cotxe i ens vam trobar allà amb molta més gent de CDC. Era impressionant!! No hi cabia ni una agulla. Aviat ens vam adonar que allò era històric. Durant 1 hora i mitja no ens vam moure de lloc, les persones que portaven ràdio ens informàven que degut a la ent que s'havia posat per davant de la capçalera aquesta no podia moure's. Èrem molts i molts!!!!
La calor apretava però tothom aguantava allà al so al crit d'In-Inde-Independència. La pell se't posava de gallina per la quantitat de gent que èrem allà reivindicant el que és nostre. Gent de totes les edats i ideologies èrem allà per defensar la nostra terra. També hi havia d'altres persones que si bé no hi eren presents en persona per diferents motius (l'Arcadi, la meva mare o la del David treballant; el meu avi Amadeu massa gran per aguantar...) sí en esperit.
Enmig de la gent vam trobar-hi molts coneguts de diferents llocs i de diferents àmbits però tots amb el mateix objectiu. Va ser impressionant. Quan vam decidir marxar amb el David ja que ell tenia un acte a Sallent encara ens vam adonar més de la grandiositat d'aquella mani. Pels carrers que comunicàven al Passeig de Gràcia hi corrien centenars de persones i a la Rambla de Catalunya hi havia una manifestació paral·lela. Impressionant!
Hores després, a casa, encara em ressonàven aquells càntics i veia aquella munió de gent units per un sentiment. Què orgullosa estic de ser catalana!!!

Diumenge vam fer un matí de platja a Vilanova amb els meus pares, la Margarita, el Rafel i la Laia. M'agrada molt el sol i aquest any hem fet unes vacances sense gaire sol... Per sort, els caps de setmana els vaig aprofitant per fer "bronzo" tot i que el vinent me n'aniré cap al sud de França a veure el Tour i l'Arcadi. A l'agost farem algunes visites el cap de setmana a maics i famíla a la platja i tornarem el cap de setmana del 15 d'agost a Porrera de Mallorca amb la Montse, el Xavi i els nanos i el Bernat i l'Agnes.
Avui, soparet a casa amb el David i la Mire. Fa dies que els hi devia una fondue i avui ens ha anat bé de quedar al 3. Amb el David ens veiem cada dia a la feina però amb la Mire fa un munt que no ens veiem. Faltarà la Montse però la distància és insalvable (Madrid encara queda una mica lluny...).
Dijous celebrarem el 1r aniversari del meu fillol Gerard. Sembla ahir que va nèixer i ara ja camina tot solet!!

La Flama del Canigó

La tarda de la Revetlla de Sant Joan vam estar a la Plaça Sant Jaume de Barcelona a l'arribada de la Flama. L'Arcadi en va fer la presentació i jo hi vaig anar amb el David des de Sallent. Allà ens va agradar molt l'acte ja que ni el David ni jo hi havíem estat abans tot i que algun any recordo qu va arribar a Sallent, però fa molts anys... L'acte va ser molt festiu i només al final hi va haver uns parlaments. En la part lúdica hi van intervenir músics i bastoners i un grup francés anomenat Vernisseurs que llançaven unes cintes grogues i vermelles que representaven la senyera de manera molt original.

La Flama va arribar de mans de l'Ateneu Santjustenc que van encendre el gresol que presidia la plaça i que en aquells moments hi havia força gent, algun d'ells guiris que passaven per allà i no entenien què passava. El gresol va servir perquè diferents col·lectius i entitats de la ciutat e l'utilitzessin per encendre més tard les fogueres de cada barri. També al final de l'acte es van cremar els desitjos que les persones que hi havia a la plaça havien dipositat en un recipient. Vaig tenir l'honor de llençar-los dins el gresol. Desenes de desitjos van cremar amb l'esperança que es cumpleixin.

Vam acabar anant a sopar amb el David i alguns amics més (alguns d'ells feia molts anys que no havia vist) al restaurant Els Pescadors del barri del Poble Nou. El restaurant es troba en una plaça rodejada de cases baixetes que feien semblar que ens trobavem en un poble mariner. Tot i els petards i petards que vam sentir vam estar-hi molt bé i vam menjar encara millor, quins arrossos!!

Buenos Aires i Colònia a l'Uruguai

Ja estem esgotant les últimes hores a Sud-Amèrica.

Ahir ens vam llevar d'hora per veure in situ un partit de la selecció argentina. Quina passada!! Vam anar a un bar que ens va recomenar el Francisco anomenat LXP (Locos por el futbol) amb gairebé 30 pantalles de diferents mides i intensistats; hi vam anar a la segona part i encara hi havia alguna taula... El bar era ple de bojos i bojes de totes les edats que no deixaven de patir, de cridar i d'animar. Vam viure molt d'aprop la passió que senten per la selecció i que els fa parar el país. Els carrers estàven buits, la gent passejava els gossos guarnits de l'albiceleste,... Vam disfrutar molt i sobretot en la celebració dels gols amb tot un atrezzo que tenen montat: càntics, balls, barrets, trompetes,...

Després de tot el show vam anar al cementiri de Recoleta on hi ha enterrades persones rellevants de la història del país i, entre elles, Eva Perón. És una mostra d'art impressionant. Vam trobar una guia que ens va fer una visitaràpida pel cementiri explicant algunes de les seves històries, molt interessant.

Després vam fer el bus turístic, una manera que ens agrada molt per tenir una impressió de la ciutat. En aquesta ocasió durava 2h45 amb una parada en una de les zones peatonals de la ciutat. Hem estat molt de sort amb el temps ja que tot i ser hivern vam trobar un dia molt assolellat i vam poder fer el recorregut en la part descoberta de l'autobús. Entre d'altres vam veure la Casa Rosada, l'avinguda 9 de juliol que és la més ampla del món amb 18 carrils, 3 parterres i 2 voreres, el barri de la Boca, Puerto Madero i altres barris i monuments coneguts de la capital.


Al vespre vam anar a La esquina de Carlos Gardel a sopar i veure un espectacles de tango en directe que va ser molt bonic. Era una cosa molt turística però interessant. És una sala amb moltes persones una al costat de l'altra (estàvem amb uns cubans que viuen a Mèxic i una parella de Monzón) i amb molt merchandasing. Hi surten varis cantants entre ells un que ve a ser Carlos Gardel i un elenc de ballarins que en alguns moments semblaven gimnastes. La veritat és que és un espectacle molt bonic i espectacular.



Avui, hem agafat el Buquebus i hem creuat el riu de la Plata i hem anat fins a Colònia del sacramento al país veí, Uruguai. Hem marxat aviadet i en una hora ja hem estat en aquest poble declarat Patrimoni de la Humanitat pel seu casc antic. Hem estat fins a primera hora de la tarda passejant per aquest poblet tan encantador i amb un far molt coquetó.



Quan hem arribat a Buenos Aires hem passejat una estona per Palermo Soho, un altre dels 48 barris que té aquesta ciutat, ple d'outlets i on, per descomptat, no ens hem pogut estar de comprar alguna que altra cosa.


L'últim sopar d'aquestes vacances a terra ferma l'hem fet en un lloc no gaire autòcton sino més globalitzat com el Hard Rock Café. Ara a dormir que demà tenim feina a fer maletes...

Primeres hores a Buenos Aires

Ja hem fet la primera presa de contacte amb la capital argentina.

Ahir vam arribar-hi 2 hores més tard del previst degut a un retard de l'avió, el primer en tot el viatge!! Només arribar a l'hotel vam deixar les coses i vam agafar un taxi per anar a Caminito, al barri de la Boca. A Caminito vam fer un mos per dinar en un bar que ja ho tenien tot montat pel partit Argentina-Corea del Sud d'avui. En aquest país perden el cap pel futbol. Tot està ple de banderes: carrers, edificis, botigues, bars, restaurants,.. estan com bojos pel futbol i amb l'esperança posada en el nostre Messi (nostre perquè el Barça és qui el paga!-com diu l'Arcadi). Vam passejar per aquesta zona plena de cases de colors i tanguistes per arreu. Botigues una al costat de l'altra amb els mateixos souvenirs però que igualment pares a totes. Vam tenir un moment divertit fent-nos unes fotos amb uns tanguistes que es dediquen a fer moviments de tangos amb els turistes per 20 pesos argentins ( uns 5 euros). Tan l'Arcadi com jo vam fer la turistada i vam riure molt...

Després de passejar i comprar vam anar a veure la Bombonera del Boca. És un estadi blau i groc molt auster enmig d'un barri una mica destertalat i ple de botigues relacionades amb l'equip. Sembla mentida que un estadi que per fora no diu res pot ser tan impressionant -segons diuen els que ho han viscut- quan hi ha un derbi Boca-River. I sembla mentida que un estadi així estigui tan allunyat del centre i sense cap metro (subte, n'hi diuen aquí) i només s'hi arriba amb uns busos bastant atrotinats.

Al vespre vam anar a sopar al restaurant La Brigada aconsellats pel Francisco i la Maria i vam sopar-hi molt bé amb el tradicionals trossos de carn. Què carnívors són aquí!! El lloc està ple de banderins, bufandes, pilotes i tot el que vulguis relacionat amb el futbol internacional. En certa part ens va recordar al Restaurant Salamanca de Barcelona que està ple de retalls i fotos, entre elles una del 2003 de Joan Manel Serrat que va sopar allà.

Ara ja ens hem llevat i esmorzarem i anirem a fer un café a algun bar deper aquí a veure com viuen els partits de la selecció nacional.

Ja som a Argentina

Ahir a primera hora de la tarda vam arribar a Mendoza.

El dia anterior va ser un dia de nervis i neguits ja que quan vam arribar a Santiago de Xile i ens va venir a buscar la Tatiana ens va dir que havia nevat molt als Andes i no sabia si el pas fronterer amb Argentina, el Paso de los Libertadores, era tancat. Immediatament vam anar fins a la terminal d'autobusos a preguntar i ens va caure el món a sobre quan ens van dir que, efectivament, era tancat i que no sabien si l'autobus podia sortir l'endemà a les 9. Per nosaltres era un daltabaix ja que el vol cap a Buenos Aires ens sortia de Mendoza. Ens van dir que a les 6 del matí hi truquèssim. Anant a buscar el metro vam passar per una oficina de l'aerolínea LAN i vam demanar que ens costaria un vol Saqntiago-Mendoza per si calia per l'endemà, en aquells moments 125 euros per cap però com que no sabiem si el necessitaríem encara ens sortiria més car l'endemà. Vam tornar als apartaments molt moixos, sobretot jo. La Tatiana també va investigar per la seva part i les informacions eren que si no nevava o plovia aquella nit podria estar net i obrir-se al trànsit; de fet, és un pas fronterer molt important i hi havia més de 1500 camions aturarts. Vam anar a sopar a Infante51, recomenats pel Francisco i la Maria i vam sopar-hi molt bé tot i que estàvem molt preocupats.

Ahir a les 6 del matí hi vam trucar i el poobre no i devia estar colapsat amb les trucades i li va respondre a l'Arcadi "recién vengo llegando, llame en media hora!!!" entre la mala llet i el ràpid que parlava gairebé no el va entendre. Quan hi vam tornar a trucar, un altre noi més amable, ens va dir que a 2/4 de 8 els hi dirien alguna cosa des de la frontera. Nosaltres, nervioso però esperençats, vam arreglar les coses per si podiem sortir. Quan hi vam tornar a trucar ens van informar que sortia l'autobus perquè a les 10 estava previst que s'obrís i així anàvem fent camí. Quina sort!!

Vam arribar a l'estació i vam anar al mostrador on ens ho van acabar de confirmar i a les 9 arribava l'autobús. CATA Internacional és l'empresa i l'Arcadi va triar 2 seients que eren al pis inferior que era com la primera dels avions amb uns seients que es posen gairebé plans per dormir tot i que el camí és tan realment espectacular que no pots adormir-te.

Gairebé a 1/4 de 10 sortiem direcció Mendoza. Els paissatges sortint de la capital ja començaven a ser molt bonics i començavem a veure els primers camions aturats al voral tot i que nosaltres anàvem pujant. La neu a les muntanyes era contundent i als vorals de les curves, quines curves!!!, també. Quin recorregut més meravellós i espectacular fins arribar al túnel que travessa l'Aconcagua i entres a Argentina. La baixada també és xula però l'adrenalina que et puja quan vas ascendint és tremenda. De baixada jo vaig dormir una mica, la nit anterior havia dormit poc ja que estava molt nerviosa per si sortia o no l'autobús.

Vam arribar a Mendoza i vam anar a l'hotel i a donar un vol per la tercera ciutat més important d'Argentina.

Per sopar vam anar a un restaurant anomenat Azafrán que en teníem bones referències per diferents llocs i que, curiosament, quan el chef ens va sortir a saludar va veure que èrem catalans i ell feia alguna setmanda que havia tornat del nostre país havent visitat Tavertet, Vic, E Celler de Can Roca i l'Inòpia. Quines casualitats...

Ja tornem a ser a Santiago de Xile.
Ahui al matí vam deixat San Pedro de Atacama, no sense gaudir de l’últim dia. Vam fer l’excursió al Guèisers del Tatio i el poblet de Machuca. Aquesta és una de les més matineres ja que surt del poble cap a les 4 de la matinada, tot i que el nostre guia sortia una hora després. La raó és que antigament la carretera estava en molt mal estat i es necessitaven 3 hores per pujar i ara amb 2 és suficiente. En 2 hores vam pujar a 4300 metres d’alçada i en arribar ja començava a clarejar… Ell ens va explicar algunes precaucions ja que el vapor que expulsen els guèisers conté sofre, que si es contemplés durant molt de temps podria danyar les retines i provocar cataractes. També s’ha d’anar alerta amb l’aigua que deixen anar, i que pot canviar de direcció en qualsevol moment, ja que surt a 183 graus. Algunes persones han arribat a morir degut a les cremades de primer grau que els ha provocat l’aigua. El motiu d’anar-hi abans que surti el sol és perquè aquests sortidors d’aigua, quan la temperatura exterior comença a pujar, deixen de brollar amb tanta intensitat. Quan vam arribar-hi estàvem a 9 sota zero. La veritat és que és impressionant i efectivamente has d’anar molt alerta a l’apropar-te, ja que canvien de direcció i no hi ha cap mena de restricció alhora d’acostar-t’hi. Mentre nosaltres, junt amb un altre matrimoni xilé (ell havia estat vivint 25 anys a Valladolid i hi té les filles) feiem la visita i les fotos, el Mauricio (el nostre guia) preparava l’esmorzar, tal i com ho feien tots els altres guies.
Fer les vacances aquesta temporada a Sud-amèrica ha estat garantia de no trobar multituts, ja que aquí comença l’hivern; també s’hi ha d’afegir que vam sortir una hora més tard i la gent ja se n’anava. Uns termos de café calentó i entrepans de palta (avocat) i pavo fan fer que entréssim una mica en calor. Quan vam acabar vam anar a una piscina natural geotermal del mateix Tatio, on t’hi pots banyar si ets atrevit. És una piscina natural amb diferents corrents d’aigua fredes i calentes, realment tan calentes que en alguna ocasió em vaig arribar a cremar les mans i els peus. El més difícil per ficar-te dins és treure’s la roba a 0 graus (ni fred ni calor- diu l’Arcadi) al peu de la piscina, ja que és un lloc ben natural i no hi ha cap mena d’instal·lació prefabricada. Un cop superat despullar-te com una ceba, ja que portàvem un munt de capes per no passar fred, ficar-te dins l’aigua és una passada. Hi vam estar durant mitja hora amb l’Arcadi i l’Anita (la dona del matrimoni que venia amb nosaltres) i la veritat és que s’hi estava de conya!!! Sortir va ser un altre tema tot i que ho vam suportar.
Després vam agafar el cotxe i vam anar a un poble que es diu Machuca, de 40 habitants, que en la seva majoria són pastors o treballen amb la llana de les llames fent prendes de vestir. Jo em vaig comprar un “poncho” de colors liles preciós a una senyora que m’explicava que aixó ho feia a la ciutat de Calama perquè hi tenia llum, els gorrets, guants i d’altres similars els feia al poble abans que marxés la claror natural, sorprenent... Vam passar més temps del previst al poble ja que el Mauricio va haver de canviar una roda que se li havia punxat.

L’Arcadi ho va tornar a passar malament pel tema del mal d’altura. Per sort ja està recuperat.
A la tarda ens vam trobar amb els amics argentins, el Francisco i la Maria, que vam fer a l’Illa de Pasqua i que havien arribat ahir mateix. Els vam explicar les nostres aventures d’aquests dies i ells el que havien acabat de fer a l’illa. Després vam anar a sopar a un dels restaurant típics de San Pedro fets d’adobe. El Francisco em devia una ampolla de vi blanc des de l’Illa de Pasqua però com que vam menjar carn me la continua devent, per tant, ens haurem de retrobar en alguna part intermitja entre Barcelona i Montevideo.
Aquest matí hem de marxar de Santiago de Xile cap a Mendoza travessant la frontera xileno-argentina en autobús a través del túnel que hi ha sota l’Aconcagua. 8 hores de paissatges espectaculars de la “Cordillera” dels Andes és el premi. De moment, estem a l'espera ja que contra tot pronòstic va nevar el cap de setmana i ens han de confirmar si obriran avui el pas.

San Pedro de Atacama i el Salar de Uyuni

Fa poques hores hem arribat de fer l'excursió al Salar de Uyuni que ha durat 3 dies i mig amb uns 800 kms en camins.

L'excursió és immpressionant tot i les inconviniències de viatjar en un tot terreny amb totes les coses a sobre i dormint en albergs sense calefacció a 4000 metres d'alçada i amb temperatures que han arribat als 15 sota 0.

Dimecres vam sortir d'Atacama amb bus direcció a la frontera amb Bolívia; allà vam fer tots els tràmits oportuns i vam pujar a un tot terreny junt amb 1 noia i 2 nois brasilers. Vam començar a fer kms amb un altre cotxe amb 3 anglesos i un madrileny (de l'Atlètic de Madrid, jejeje), ho f). Son dos jeeps perquè si tenen cap problema es podden ajudar, ja que no hem tingut cobertura telefònica fins arribar a Uyuni. El primer dia vam veure vàries llacunes de sal que són impressionants ja que barrejades amb l'aigua i les baixes temperatures semblen pistes de patinatge, a més, n'hi ha que degut als minerals que tenen són de diferents colors. En una d'elles hi ha una piscina termal on l'Arcadi s'hi va banyar, el pitjor era el contacte del cos amb la temperatura exterior!!! Vam trobar també una zona plena de pedres que sembla un quadre de Salvador Dalí i que ells ho expliquen així. El guía era bolivià i se li havia d'anar treient les coses perquè li costava explicar els llocs per on passàvem. Un altre lloc impressionant els els Guèisers del "Sol de Mañana" amb uns forats formats a partir del contacte entre aigua superficial i roques escalfades pel magma que hi ha subterràniament. Era espectacular veure aquelles erupcions de fang amb soroll eixordidors...

La primera nit la vam passar a 4500 metres d'alçada i amb temperatura exterior de -15 que tot i no tenir calefacció la vam passar ben abrigats tot i que l'Arcadi ha tingut mal d'altura sobretot a les nits i no ho ha passat del tot bé. L'endemà vam continuar fent camí i veient kms i kms de carreteres amb desserts i més llacunes en alguna hi vam poder veure flamencs, tot i que molt pocs ja que busquen llocs més càlids. També hem vist animals típics com vicunyes, llames i alpaques, totes de la mateixa família. En aquest recorregut també vam poder travessar una via del tren on hipassen trens de mercaderies molt de tan en tan..

Vam dormir a 3700 metres d'alçada en un dels hotels de sal que hi ha a prop del Salar. La sensació és extranya ja que el terra és de sal iles parets també n'estan recobertes. El lloc era una mica més bonic que el de la nit anterior i més íntim i calentó però no pas per la calefacció sino perquè no estàvem tan alts. S'havia de pagar per tot: paper del wc, endollar bateries a la corrent, dutxar-se,...un altre sistema.

I ahir al matí vam enfilar el camí cap al Salar de Uyuni que és impressionant!!! Són 12000 kms quadrats d'extensió amb 9 metres de profunditat. Arriba un moment que miris on miris només hi ha sal, és com un mar. Vam estar-hi gairebé una hora en el mig del no res fent fotos i experimentant amb les ombres, el tacte, els colors,...i jo amb la samrreta del Barça per donar-hi encara més color!! Després vam anar fins a l'Illa Incahuasi que es troba al centre del Salar i sembla una illa del mig de l'oceà però banyada de sal. En aquesta illa s'hi troba vegetació: desenes de cactus!! També és xocant trobar-te al punt més alt i mirar i només veure sal. Tot el contjunt té una màgia espectacular. Ja de camí cap a Uyuni vam poder veure zones on la sal s'erosiona per l'aigua que hi ha sota i es fan forats. En algun d'ells hi vaig poder ficar la mà amb una aigua glaçada i se'n podia fer despendre un trossos de sal cristalitzada totalment quadrats. Cap a primera hora de la tarda vam arribar a Uyuni amb temps per fer un voltet abans de tornar cap a San Pedro. A Uyuni vam passejar i veure la població autòctona boliviana. També vam buscar, sense sort, un noi de Sallent (el meu poble) i la seva dona que estan fent la volta al món i sembla que ahir arribaven a aquesta població. M'hauria fet tanta gràcia trobar-los...

Cap a les 4 de la tarda vam començar el camí de baixada amb un xilè i una australiana, han estat 8 hores de camí fins a les 11 d'aquest matí per uns camins sense llum, plens de sotracs i guiant-se no sabem pas com. En algun moment hem creuat rius que jo crec que ni el mateix conductor sabia si els podríem passar. Aquest matí, algun d'aquests rius estàven gelats i els hem hagut d'anar trencant amb el pes del vehicle. Ahir vam dornir en un poblet anomenat Quetena Chico a 4200 metres d'alçada. El Max, l'amic xilé del viatge de tornada, em va explicar que San Pedro de Atacama és el millor lloc del món per veure les estrelles i, de fet, em va ensenyar ( només a mi ja que l'Arcadi i el mal d'altura ja eren al llit amb una bona tassa d'infusió de coca) algunes coses que s'hi poden veure com la Via Làctea i l'Estrella del Sud.

L'experiència ha estat dura pel fred, els durs camins i l'estat dels vehicles, el mal d'alçada, les poques comoditats però totalment recomenable pel premi del Salar de Uyuni que és una meravella del món!

Abans d'aquesta excursió vam fer la del Valle de la Luna que també és molt bonic tot i que la sommiada posta de sol ja no es pot veure des del millor lloc ja que l'accés estava erosionant les dunes. En aquest mateix lloc també vam poder visitar unes coves de sal. La visita a l'interior de les mateixes ens la va fer un guía a les fosques. L'experiència va ser brutal. La foscor era més lleugera sabent que no ens podia aparèixer cap insescte ja que no hi ha cap èsser viu que pugui viure a la sal cristalitzada. Ell ens anava explicant el recorregut anant amb les mans per sobre del cap per no picar i saber en tot moment l'alçada que en algun moment ens va fer anar per terra de genolls. Molt bonic també!

Aquest migdia hem anat a dinar a un lloc que recomana la guia i que es diu La Estaka, molt recomenable, per celebrar els 5 anys que fa que l'Arcadi i jo anem junts. De postres, crema catalana tot i que no té res a veure amb la que fa la meva mare o la iaia Teta per Sant Josep. El tema de restaurants n'hi ha un a toca de l'altre amb els cambrers que et venen al darrera però sense arribar a agobiar.

Demà hem de matinar molt ja que anem als Guèisers del Tatío on també estarem a 4300 metres d'alçada i a temperatures de sota cero. Si som prou valents ens banyarem...

A la tarda ens trobarem amb la Maria i el Frnacisco que esnvam conèixer a la Marató de l'Illa de Pasqua i passejarem i soparem junts