dimarts, 15 de juny del 2010

Ja tornem a ser a Santiago de Xile.
Ahui al matí vam deixat San Pedro de Atacama, no sense gaudir de l’últim dia. Vam fer l’excursió al Guèisers del Tatio i el poblet de Machuca. Aquesta és una de les més matineres ja que surt del poble cap a les 4 de la matinada, tot i que el nostre guia sortia una hora després. La raó és que antigament la carretera estava en molt mal estat i es necessitaven 3 hores per pujar i ara amb 2 és suficiente. En 2 hores vam pujar a 4300 metres d’alçada i en arribar ja començava a clarejar… Ell ens va explicar algunes precaucions ja que el vapor que expulsen els guèisers conté sofre, que si es contemplés durant molt de temps podria danyar les retines i provocar cataractes. També s’ha d’anar alerta amb l’aigua que deixen anar, i que pot canviar de direcció en qualsevol moment, ja que surt a 183 graus. Algunes persones han arribat a morir degut a les cremades de primer grau que els ha provocat l’aigua. El motiu d’anar-hi abans que surti el sol és perquè aquests sortidors d’aigua, quan la temperatura exterior comença a pujar, deixen de brollar amb tanta intensitat. Quan vam arribar-hi estàvem a 9 sota zero. La veritat és que és impressionant i efectivamente has d’anar molt alerta a l’apropar-te, ja que canvien de direcció i no hi ha cap mena de restricció alhora d’acostar-t’hi. Mentre nosaltres, junt amb un altre matrimoni xilé (ell havia estat vivint 25 anys a Valladolid i hi té les filles) feiem la visita i les fotos, el Mauricio (el nostre guia) preparava l’esmorzar, tal i com ho feien tots els altres guies.
Fer les vacances aquesta temporada a Sud-amèrica ha estat garantia de no trobar multituts, ja que aquí comença l’hivern; també s’hi ha d’afegir que vam sortir una hora més tard i la gent ja se n’anava. Uns termos de café calentó i entrepans de palta (avocat) i pavo fan fer que entréssim una mica en calor. Quan vam acabar vam anar a una piscina natural geotermal del mateix Tatio, on t’hi pots banyar si ets atrevit. És una piscina natural amb diferents corrents d’aigua fredes i calentes, realment tan calentes que en alguna ocasió em vaig arribar a cremar les mans i els peus. El més difícil per ficar-te dins és treure’s la roba a 0 graus (ni fred ni calor- diu l’Arcadi) al peu de la piscina, ja que és un lloc ben natural i no hi ha cap mena d’instal·lació prefabricada. Un cop superat despullar-te com una ceba, ja que portàvem un munt de capes per no passar fred, ficar-te dins l’aigua és una passada. Hi vam estar durant mitja hora amb l’Arcadi i l’Anita (la dona del matrimoni que venia amb nosaltres) i la veritat és que s’hi estava de conya!!! Sortir va ser un altre tema tot i que ho vam suportar.
Després vam agafar el cotxe i vam anar a un poble que es diu Machuca, de 40 habitants, que en la seva majoria són pastors o treballen amb la llana de les llames fent prendes de vestir. Jo em vaig comprar un “poncho” de colors liles preciós a una senyora que m’explicava que aixó ho feia a la ciutat de Calama perquè hi tenia llum, els gorrets, guants i d’altres similars els feia al poble abans que marxés la claror natural, sorprenent... Vam passar més temps del previst al poble ja que el Mauricio va haver de canviar una roda que se li havia punxat.

L’Arcadi ho va tornar a passar malament pel tema del mal d’altura. Per sort ja està recuperat.
A la tarda ens vam trobar amb els amics argentins, el Francisco i la Maria, que vam fer a l’Illa de Pasqua i que havien arribat ahir mateix. Els vam explicar les nostres aventures d’aquests dies i ells el que havien acabat de fer a l’illa. Després vam anar a sopar a un dels restaurant típics de San Pedro fets d’adobe. El Francisco em devia una ampolla de vi blanc des de l’Illa de Pasqua però com que vam menjar carn me la continua devent, per tant, ens haurem de retrobar en alguna part intermitja entre Barcelona i Montevideo.
Aquest matí hem de marxar de Santiago de Xile cap a Mendoza travessant la frontera xileno-argentina en autobús a través del túnel que hi ha sota l’Aconcagua. 8 hores de paissatges espectaculars de la “Cordillera” dels Andes és el premi. De moment, estem a l'espera ja que contra tot pronòstic va nevar el cap de setmana i ens han de confirmar si obriran avui el pas.