Ja som a Argentina

Ahir a primera hora de la tarda vam arribar a Mendoza.

El dia anterior va ser un dia de nervis i neguits ja que quan vam arribar a Santiago de Xile i ens va venir a buscar la Tatiana ens va dir que havia nevat molt als Andes i no sabia si el pas fronterer amb Argentina, el Paso de los Libertadores, era tancat. Immediatament vam anar fins a la terminal d'autobusos a preguntar i ens va caure el món a sobre quan ens van dir que, efectivament, era tancat i que no sabien si l'autobus podia sortir l'endemà a les 9. Per nosaltres era un daltabaix ja que el vol cap a Buenos Aires ens sortia de Mendoza. Ens van dir que a les 6 del matí hi truquèssim. Anant a buscar el metro vam passar per una oficina de l'aerolínea LAN i vam demanar que ens costaria un vol Saqntiago-Mendoza per si calia per l'endemà, en aquells moments 125 euros per cap però com que no sabiem si el necessitaríem encara ens sortiria més car l'endemà. Vam tornar als apartaments molt moixos, sobretot jo. La Tatiana també va investigar per la seva part i les informacions eren que si no nevava o plovia aquella nit podria estar net i obrir-se al trànsit; de fet, és un pas fronterer molt important i hi havia més de 1500 camions aturarts. Vam anar a sopar a Infante51, recomenats pel Francisco i la Maria i vam sopar-hi molt bé tot i que estàvem molt preocupats.

Ahir a les 6 del matí hi vam trucar i el poobre no i devia estar colapsat amb les trucades i li va respondre a l'Arcadi "recién vengo llegando, llame en media hora!!!" entre la mala llet i el ràpid que parlava gairebé no el va entendre. Quan hi vam tornar a trucar, un altre noi més amable, ens va dir que a 2/4 de 8 els hi dirien alguna cosa des de la frontera. Nosaltres, nervioso però esperençats, vam arreglar les coses per si podiem sortir. Quan hi vam tornar a trucar ens van informar que sortia l'autobus perquè a les 10 estava previst que s'obrís i així anàvem fent camí. Quina sort!!

Vam arribar a l'estació i vam anar al mostrador on ens ho van acabar de confirmar i a les 9 arribava l'autobús. CATA Internacional és l'empresa i l'Arcadi va triar 2 seients que eren al pis inferior que era com la primera dels avions amb uns seients que es posen gairebé plans per dormir tot i que el camí és tan realment espectacular que no pots adormir-te.

Gairebé a 1/4 de 10 sortiem direcció Mendoza. Els paissatges sortint de la capital ja començaven a ser molt bonics i començavem a veure els primers camions aturats al voral tot i que nosaltres anàvem pujant. La neu a les muntanyes era contundent i als vorals de les curves, quines curves!!!, també. Quin recorregut més meravellós i espectacular fins arribar al túnel que travessa l'Aconcagua i entres a Argentina. La baixada també és xula però l'adrenalina que et puja quan vas ascendint és tremenda. De baixada jo vaig dormir una mica, la nit anterior havia dormit poc ja que estava molt nerviosa per si sortia o no l'autobús.

Vam arribar a Mendoza i vam anar a l'hotel i a donar un vol per la tercera ciutat més important d'Argentina.

Per sopar vam anar a un restaurant anomenat Azafrán que en teníem bones referències per diferents llocs i que, curiosament, quan el chef ens va sortir a saludar va veure que èrem catalans i ell feia alguna setmanda que havia tornat del nostre país havent visitat Tavertet, Vic, E Celler de Can Roca i l'Inòpia. Quines casualitats...

Ja tornem a ser a Santiago de Xile.
Ahui al matí vam deixat San Pedro de Atacama, no sense gaudir de l’últim dia. Vam fer l’excursió al Guèisers del Tatio i el poblet de Machuca. Aquesta és una de les més matineres ja que surt del poble cap a les 4 de la matinada, tot i que el nostre guia sortia una hora després. La raó és que antigament la carretera estava en molt mal estat i es necessitaven 3 hores per pujar i ara amb 2 és suficiente. En 2 hores vam pujar a 4300 metres d’alçada i en arribar ja començava a clarejar… Ell ens va explicar algunes precaucions ja que el vapor que expulsen els guèisers conté sofre, que si es contemplés durant molt de temps podria danyar les retines i provocar cataractes. També s’ha d’anar alerta amb l’aigua que deixen anar, i que pot canviar de direcció en qualsevol moment, ja que surt a 183 graus. Algunes persones han arribat a morir degut a les cremades de primer grau que els ha provocat l’aigua. El motiu d’anar-hi abans que surti el sol és perquè aquests sortidors d’aigua, quan la temperatura exterior comença a pujar, deixen de brollar amb tanta intensitat. Quan vam arribar-hi estàvem a 9 sota zero. La veritat és que és impressionant i efectivamente has d’anar molt alerta a l’apropar-te, ja que canvien de direcció i no hi ha cap mena de restricció alhora d’acostar-t’hi. Mentre nosaltres, junt amb un altre matrimoni xilé (ell havia estat vivint 25 anys a Valladolid i hi té les filles) feiem la visita i les fotos, el Mauricio (el nostre guia) preparava l’esmorzar, tal i com ho feien tots els altres guies.
Fer les vacances aquesta temporada a Sud-amèrica ha estat garantia de no trobar multituts, ja que aquí comença l’hivern; també s’hi ha d’afegir que vam sortir una hora més tard i la gent ja se n’anava. Uns termos de café calentó i entrepans de palta (avocat) i pavo fan fer que entréssim una mica en calor. Quan vam acabar vam anar a una piscina natural geotermal del mateix Tatio, on t’hi pots banyar si ets atrevit. És una piscina natural amb diferents corrents d’aigua fredes i calentes, realment tan calentes que en alguna ocasió em vaig arribar a cremar les mans i els peus. El més difícil per ficar-te dins és treure’s la roba a 0 graus (ni fred ni calor- diu l’Arcadi) al peu de la piscina, ja que és un lloc ben natural i no hi ha cap mena d’instal·lació prefabricada. Un cop superat despullar-te com una ceba, ja que portàvem un munt de capes per no passar fred, ficar-te dins l’aigua és una passada. Hi vam estar durant mitja hora amb l’Arcadi i l’Anita (la dona del matrimoni que venia amb nosaltres) i la veritat és que s’hi estava de conya!!! Sortir va ser un altre tema tot i que ho vam suportar.
Després vam agafar el cotxe i vam anar a un poble que es diu Machuca, de 40 habitants, que en la seva majoria són pastors o treballen amb la llana de les llames fent prendes de vestir. Jo em vaig comprar un “poncho” de colors liles preciós a una senyora que m’explicava que aixó ho feia a la ciutat de Calama perquè hi tenia llum, els gorrets, guants i d’altres similars els feia al poble abans que marxés la claror natural, sorprenent... Vam passar més temps del previst al poble ja que el Mauricio va haver de canviar una roda que se li havia punxat.

L’Arcadi ho va tornar a passar malament pel tema del mal d’altura. Per sort ja està recuperat.
A la tarda ens vam trobar amb els amics argentins, el Francisco i la Maria, que vam fer a l’Illa de Pasqua i que havien arribat ahir mateix. Els vam explicar les nostres aventures d’aquests dies i ells el que havien acabat de fer a l’illa. Després vam anar a sopar a un dels restaurant típics de San Pedro fets d’adobe. El Francisco em devia una ampolla de vi blanc des de l’Illa de Pasqua però com que vam menjar carn me la continua devent, per tant, ens haurem de retrobar en alguna part intermitja entre Barcelona i Montevideo.
Aquest matí hem de marxar de Santiago de Xile cap a Mendoza travessant la frontera xileno-argentina en autobús a través del túnel que hi ha sota l’Aconcagua. 8 hores de paissatges espectaculars de la “Cordillera” dels Andes és el premi. De moment, estem a l'espera ja que contra tot pronòstic va nevar el cap de setmana i ens han de confirmar si obriran avui el pas.

San Pedro de Atacama i el Salar de Uyuni

Fa poques hores hem arribat de fer l'excursió al Salar de Uyuni que ha durat 3 dies i mig amb uns 800 kms en camins.

L'excursió és immpressionant tot i les inconviniències de viatjar en un tot terreny amb totes les coses a sobre i dormint en albergs sense calefacció a 4000 metres d'alçada i amb temperatures que han arribat als 15 sota 0.

Dimecres vam sortir d'Atacama amb bus direcció a la frontera amb Bolívia; allà vam fer tots els tràmits oportuns i vam pujar a un tot terreny junt amb 1 noia i 2 nois brasilers. Vam començar a fer kms amb un altre cotxe amb 3 anglesos i un madrileny (de l'Atlètic de Madrid, jejeje), ho f). Son dos jeeps perquè si tenen cap problema es podden ajudar, ja que no hem tingut cobertura telefònica fins arribar a Uyuni. El primer dia vam veure vàries llacunes de sal que són impressionants ja que barrejades amb l'aigua i les baixes temperatures semblen pistes de patinatge, a més, n'hi ha que degut als minerals que tenen són de diferents colors. En una d'elles hi ha una piscina termal on l'Arcadi s'hi va banyar, el pitjor era el contacte del cos amb la temperatura exterior!!! Vam trobar també una zona plena de pedres que sembla un quadre de Salvador Dalí i que ells ho expliquen així. El guía era bolivià i se li havia d'anar treient les coses perquè li costava explicar els llocs per on passàvem. Un altre lloc impressionant els els Guèisers del "Sol de Mañana" amb uns forats formats a partir del contacte entre aigua superficial i roques escalfades pel magma que hi ha subterràniament. Era espectacular veure aquelles erupcions de fang amb soroll eixordidors...

La primera nit la vam passar a 4500 metres d'alçada i amb temperatura exterior de -15 que tot i no tenir calefacció la vam passar ben abrigats tot i que l'Arcadi ha tingut mal d'altura sobretot a les nits i no ho ha passat del tot bé. L'endemà vam continuar fent camí i veient kms i kms de carreteres amb desserts i més llacunes en alguna hi vam poder veure flamencs, tot i que molt pocs ja que busquen llocs més càlids. També hem vist animals típics com vicunyes, llames i alpaques, totes de la mateixa família. En aquest recorregut també vam poder travessar una via del tren on hipassen trens de mercaderies molt de tan en tan..

Vam dormir a 3700 metres d'alçada en un dels hotels de sal que hi ha a prop del Salar. La sensació és extranya ja que el terra és de sal iles parets també n'estan recobertes. El lloc era una mica més bonic que el de la nit anterior i més íntim i calentó però no pas per la calefacció sino perquè no estàvem tan alts. S'havia de pagar per tot: paper del wc, endollar bateries a la corrent, dutxar-se,...un altre sistema.

I ahir al matí vam enfilar el camí cap al Salar de Uyuni que és impressionant!!! Són 12000 kms quadrats d'extensió amb 9 metres de profunditat. Arriba un moment que miris on miris només hi ha sal, és com un mar. Vam estar-hi gairebé una hora en el mig del no res fent fotos i experimentant amb les ombres, el tacte, els colors,...i jo amb la samrreta del Barça per donar-hi encara més color!! Després vam anar fins a l'Illa Incahuasi que es troba al centre del Salar i sembla una illa del mig de l'oceà però banyada de sal. En aquesta illa s'hi troba vegetació: desenes de cactus!! També és xocant trobar-te al punt més alt i mirar i només veure sal. Tot el contjunt té una màgia espectacular. Ja de camí cap a Uyuni vam poder veure zones on la sal s'erosiona per l'aigua que hi ha sota i es fan forats. En algun d'ells hi vaig poder ficar la mà amb una aigua glaçada i se'n podia fer despendre un trossos de sal cristalitzada totalment quadrats. Cap a primera hora de la tarda vam arribar a Uyuni amb temps per fer un voltet abans de tornar cap a San Pedro. A Uyuni vam passejar i veure la població autòctona boliviana. També vam buscar, sense sort, un noi de Sallent (el meu poble) i la seva dona que estan fent la volta al món i sembla que ahir arribaven a aquesta població. M'hauria fet tanta gràcia trobar-los...

Cap a les 4 de la tarda vam començar el camí de baixada amb un xilè i una australiana, han estat 8 hores de camí fins a les 11 d'aquest matí per uns camins sense llum, plens de sotracs i guiant-se no sabem pas com. En algun moment hem creuat rius que jo crec que ni el mateix conductor sabia si els podríem passar. Aquest matí, algun d'aquests rius estàven gelats i els hem hagut d'anar trencant amb el pes del vehicle. Ahir vam dornir en un poblet anomenat Quetena Chico a 4200 metres d'alçada. El Max, l'amic xilé del viatge de tornada, em va explicar que San Pedro de Atacama és el millor lloc del món per veure les estrelles i, de fet, em va ensenyar ( només a mi ja que l'Arcadi i el mal d'altura ja eren al llit amb una bona tassa d'infusió de coca) algunes coses que s'hi poden veure com la Via Làctea i l'Estrella del Sud.

L'experiència ha estat dura pel fred, els durs camins i l'estat dels vehicles, el mal d'alçada, les poques comoditats però totalment recomenable pel premi del Salar de Uyuni que és una meravella del món!

Abans d'aquesta excursió vam fer la del Valle de la Luna que també és molt bonic tot i que la sommiada posta de sol ja no es pot veure des del millor lloc ja que l'accés estava erosionant les dunes. En aquest mateix lloc també vam poder visitar unes coves de sal. La visita a l'interior de les mateixes ens la va fer un guía a les fosques. L'experiència va ser brutal. La foscor era més lleugera sabent que no ens podia aparèixer cap insescte ja que no hi ha cap èsser viu que pugui viure a la sal cristalitzada. Ell ens anava explicant el recorregut anant amb les mans per sobre del cap per no picar i saber en tot moment l'alçada que en algun moment ens va fer anar per terra de genolls. Molt bonic també!

Aquest migdia hem anat a dinar a un lloc que recomana la guia i que es diu La Estaka, molt recomenable, per celebrar els 5 anys que fa que l'Arcadi i jo anem junts. De postres, crema catalana tot i que no té res a veure amb la que fa la meva mare o la iaia Teta per Sant Josep. El tema de restaurants n'hi ha un a toca de l'altre amb els cambrers que et venen al darrera però sense arribar a agobiar.

Demà hem de matinar molt ja que anem als Guèisers del Tatío on també estarem a 4300 metres d'alçada i a temperatures de sota cero. Si som prou valents ens banyarem...

A la tarda ens trobarem amb la Maria i el Frnacisco que esnvam conèixer a la Marató de l'Illa de Pasqua i passejarem i soparem junts

Illa de Pasqua

Ja hem deixat l’Illa de Pasqua. Tot i que encara ens queden dies de vacances ha estat trist deixar l’illa. El seu misteri, la seva gent, les seves olors i els seus colors han fet que marxi d’aquesta illa pensant que m’hi agradaria tornar algun dia tot i que resulta difícil creure que sigui així.
Dimecres vam marxar cap a Pasqua. . A l’aeroport de Santiago vam trobar el Rodrigo, director de l’empresa organitzadora, Olimpo. Ell ja ens va presentar una parella xilena, el Nacho i la Carla, que també corria ell. També hi havia tot el grup d’americans de Marathon Tours.
Al migdia vam arribar a l’illa i vam fer una primera ronda de reconeixement i he de dir que no em va agradar gens i vaig pensar: on m’ha portat l’Arcadi!! Tothom creu que una illa d’aquestes carecterístiques és paradisíaca amb sol, palmeres i platges. Doncs no, en la part habitada les platges són escasses i el temps era càlid sense ser calurós. He de dir que vaig quedar una mica decepcionada fins el dijous que vam fer un tour per l’illa. Van dividir el grup en un autobús amb tots els americans i amb guia en anglés i una van amb la parella de xilens, una altra d’argentins que viuen a Montevideo – el Francisco i la Maria- i nosaltres. Ens acompanyava una guia en espanyol, la Daniela. El tour va ser extraordinari i molt enriquidor; és només d’aquesta manera com pots apreciar la màgia que té aquesta minsa porció de terreny. La Daniela no és Rapa Nui però s’hi ha casat amb un i ha estudiat molt sobre la història i s’hi afegeix les anècdotes de la seva sogra, sobretot. L’excursió recòrrer per la part est de l’illa fent parades pels indrets on hi ha moais (les mundialment conegudes figures de pedra volcànica) d’empeus o caiguts fruit de la ràbia de les guerres entre tribus. És impressionant veure on es construien i fins on eren portats pels humans, alguns medeixen fins a 22 metres i pesen 3000 quilos. Vam visitar una cantera al peu del volcà d’on esculpien les estàtues directament de la pedra i on encara n’hi ha 500 dels 900 que es van fer. Pel camí en vam anar trobant més, és espectacular la de les 15 figures que hi ha a Tongariki sobre un immens Ahu (“pedestal” sobre els qual estan posats) La visita ens va portar fins a la platja d’Anakena, la més coneguda i bonica, i lloc on girava la Marató. Allà l’agoserat de l’Arcadi s’hi va banyar. La jornada va acabar amb un espectacle sorpresa preparat per l'organització de danses Rapa Nui amb curanto inclós (ritual de cuinar un pollastre jove en un forat cobert de branques en un forat). L'espectacle va ser molt bonic a l'aire lliure i amb uns rapanuis amb un cossos...
L’endemà vam decidir amb els xilens i els argentins llogar la Daniela per veure la part oest de l’illa i vam llogar també una “ranxera” per moure’ns tot i que 2 de nosaltres havíem d’anar asseguts al remolc. Va ser divertit. Vam visitar pintures rupestres, més moais, un poblat i alguns dels passadisssos d’una de les coves subterrànies que té l’illa i que en són moltes. Allà vam viure una situació molt divertida quan ja sortiem de les Coves; ens van aparèixer 2 noies Rapa Nui que van cridar a la guia. Quan ella va tornar ens va dir que es trobaven amb un problema ja que havien anat allà caminant i se’ls havia fet tard per tornar al poble i si les podíem portar, i tan!!- vam dir tots. El fet va ser que més enllà hi havia la resta del grup: 7 joves més!!!!!! En total 16 persones dalt l'automòbil i sense cap problema... Les 2 "niñas" ens van prometre collarets de flors a l'arribada de la cursa com a agraïment. Vam tornar a veure un altre espectacle en un restaurant que val a dir que no ens va agradar gaire, va resultar que alguns dels integrants estàven malalts.
Dissabte al matí vam voltar pel poble que per cert té tots els habitants de l'illa ja que es va descobrir ja fa dècades que era la part menys productiva agricolament parlant i s'hi va traslladar tothom. Només aquí hi ha electricitat. A la tarda vam viure una altra aventura: anar a la presó a veure les artesanies que fan els presos amb el Francisco i la Maria. Va ser una experiència diferent amb un rapa nui immens que ens volia vendre uns móais de pedra lletgíssims tan com ell. No ens treia els ulls de sobre i tot i que hi havia 2 "carabineros" allà mateix feien el seu respecte; com vam poder els vam dir que ja tornariem dilluns i cames ajudeu-nos!!
I finalment diumenge, el gran dia. Després de passar tota la nit plovent i amb moltíssim vent, el matí es va llevar gris. Cap a 2/4 de 10 ens vam dirigir cap al punt de "largada" dels 10kms, Mitja Marató i Marató. L'Arcadi em va acompanyar fins que vam girar els dels 10 kms i durant un parell de km també la Maria però li vaig dir que avancés que jo no podia amb aquella pujada. Cap al km 6 jo vaig girar i l'Arcadi va continuar. La calor era asfixiant i de tan en tan les ràfegues del vent fien frenar però per sort era baixada. Vaig atrapar una noia que tenia al davant i vaig anar amb ella fins l'últim km que vaig poder apretar. Tot i que vaig arribar morta encara vaig esprintar els últims 200 metres i vaig somriure per la fotografia. A l'arribada m'esperaven les nenes del cotxe amb regalets perquè tinguèssim un record d'elles. Alhora que l'Arcadi feia kms jo em vaig dutxar i el vaig anar a esperar a la línia d'arribada. Ahir no li vaig fer de gregària jo sino el marit de la Maria, el Franciso i sort perquè va fer sol i molt de vent i els avituallaments deixaven bastant que desitjar. A les 4 hores i 19 minuts de la sortida va arribar l'Arcadi a meta bastant deshidratat. Allà l'esperava una nena Rapa Nui per posar-li la medalla. Uns 20 minuts després imentre l'Arcadi es feia un bany al mar arribava la Maria. Una marató solitària i dura pels tobogans i el vent. Una altra al sac i amb premi. Quan a la tarda vam anar al gimnàs del poble a la "Premiación" va resultar que va quedar el 3r de la seva categoria i gual que la Maria en la seva i el Nacho. Ja veieu de 4 corredors del grupet, 3 van fer pòdium jo vaig ser l'única que no... Els van tornar a donar la medalla del color del pòdium i gravada la posició. Vam acabar el dia davant de 2 ampolles de vi per celebrar la marató i les noves amistats. Tan amb els xilens com amb els argentins segurament encara farem alguns sopar abans de marxar cap a casa.
Avui, d'aquí a unes hores, marxem cap a San Pedro de Atacama per veure el Salar de Uyuni, el Valle de la Luna i los Géiseres del Tatío.

Continuarem amb les nostres batalletes...

De vacances...

Diumenge vam arribar a Santiago de Xile via Madrid. El vol va ser molt plàcid i ràpid viatjant de nit i dormint: de 13 hores de vol en vam dormir gairebé 10!! I l’aterratge, quina passada!!! Ja arribant te n’adones que és un país diferent: muntanyes per tot arreu. A mesura que l’avió anava baixant la boira es feia més densa i el pilot va demanar que no hi haguès cap aparell elèctronic en funcionament per no fer interferències als seus aparells ja que no es veia res. Res de res. Només dir-vos que l’Arcadi no va ni veure el terra, jo vaig veure només les llums de la pista quan quedàven segons per tocar terra. Excel·lent!
Eren les 8 del matí i ja erem a Santiago, als apartaments que vam llogar a la Tatiana. Els vam trobar a través del Jesús i la Susana que estan fent la volta al món i també hi van anar a espategar. No són del tot cèntrics però es va a tot arreu molt ràpid i tenen una estació de metro molt aprop.
Ja vam començar a fer el turista anant a una de les 3 cases que tenia Pablo Neruda al país, La Chascona i que, curiosament, tenia l’entrada gratuïta per ser el dia del Patrimoni Cultural. D’aquí vam anar al Cerro de San Cristóbal, una de les 2 muntanyes que té la ciutat. Vam pujar-hi amb funicular amb la idea de baixar pel telefèric però estava tancat per remodelació ja que ara és època baixa. Allà vam poder veure unes vistes extraòrdinaries de la ciutat envoltada de pics de més de 6000 metres la seva majoria i coberts per neu. La muntanya està presidida per una gran imatge blanca de la Immaculada Concepció. D’aquí vam anar a un extrem de la ciutat on hi ha un preciós poblet d’artesania anomentat Los Dominicos, on vam dinar.
A la tarda vam anar cap al centre a veure el Palacio de la Moneda i els seus voltants, per molt poc no vam poder visitar-lo per dins...
Dilluns vam fer el bus turístic, és una bona forma de tenir una impressió d’una ciutat. Vam fer una volta sencera per després començar a fer-ho tot amb més calma. Vam fer coincidir l’hora de dinar amb el Mercado Central on la guia recomanava dinar-hi però va ser una mica agobiant, semblava que passegessis pel port olímpic amb tots els cambrers cridant-te per parar a menjar. La tria potser no va ser la millor...
També vam veure altres parts de la ciutat per acabar pujant a l’altra muntanya, el Cerro de Santa Lucía on les vistes no eren tan espectaculars...
L’últim dia a Santiago el vam destinar a fer una excursió fora de la ciutat: vam visitar Valparaíso i Viña del Mar. Dues ciutats unides però molt diferents.
Valparaíso pensàvem que era una altra cosa. És un poble portuari construit sobre 42 muntanyes (Cerros) tot en pujada i baixada amb escales o elevadors de l’any de la Maria Castanya. Vam visitar una altra de les cases de Pablo Neruda, La Sebastiana i vam pujar en un dels elevadors. Les cases sóm bastant velles i totes de coloraines perquè diuen que aprofitaven la pintura que sobrava de pintar els barcos per pintar-les.
Després vam anar a Viña del Mar, una ciutat més moderna coneguda pel seu festival de música. A l’amfiteatre on es porta a terme hi vam poder observar les empremptes del terratrèmol del 27 de febrer. Tot i que l’epicentre va ser a uns 300 kms al sud tan a Santiago com a aquestes 2 altres ciutats s’hi poden veure edificis esquerdats pel seu efecte.
Dimecres vam marxar cap a Illa de Pasqua. Ja us explicarem...

Cap de setmana de relax

Després de 3 caps de setmana fent curses -ja m'estava començant a tornar lera- aquest ha estat de relax.

A la festa de les 100 maratons de l'Arcadi ens van regalar un xec-regal per anar a un balneari i hem estat a Termes Montbrió. Divendres a la tarda hi vam arribar i ja vam començar a relaxar-nos anant a l'Aquatonic durant un parell d'hores. Vam estar al Night Experience, una barreja d'aigua, llum i música, entre les cançons el Viva la Vida de Cold Play i les llums blaugranes preludi d'un bon diumenge. Vam quedar-nos a sopar a l'hotel.

El dissabte al matí teníem preparats un parell de tractaments a la zona termal de les termes: un hidromassatge i un massatge. A migdia vam anar a dinar i a passejar a l'Ametlla de Mar, l'única Ametlla que ens quedava per conèixer amb l'Acadi. Tot i el vent venia molt de gust passejar per la platja amb un solet que s'ha fet pregar...

A la tarda vam descansar una estoneta i vam tornar a l'Aquatonic tot i que hi havia massa gent i ens vam agobiar una mica... Al vespre vam anar fins a Cambrils al xiringuito "Denver" que la tècnica de cultura de l'Ajuntament de Cambrils, la Gemma, ens va aconsellar quan l'Arcadi va anar a fer-hi la presentació del llibre.

Ahir diumenge vam matinar per anar a córrer 5 kilometrets per les afores de Montbrió amb un vent lateral que frenava moltíssim. Després vam anar a fer-nos uns altres tractaments: banyera d'hidro, massatge linfàtic i un altre de craneal. I, a l'acabar vam aprofitar la piscina de les termes. Vam sortir arrugats i com nous...

Després vam tornar cap a Sallent a veure el final de la lliga a la Penya Barcelonista.

A les 6 de la tarda vam obrir i van començar a arribar els primers penyistes, més de 50 persones ens vam reunir a la seu social que es va quedar petita per veure un partit d'aquesta magnitud.

Vam viure un gran partit amb molt ambient i amb el final esperat: el Barça CAMPIÓ!!!

Visca el Barça i gràcies nois per fer-nos tan feliços a tanta gent. Continuarem estant amb vosaltres!

(Aquesta foto ja era al final quan quedàvem els de "casa").

El dissabte vinent anem a Madrid amb l'Arcadi (teniem els bitllets per la final de la Champions) i anirema Segòvia amb l'Arcadi i amb la Montse, la meva millor amiga que viu a Madrid.

I el diumenge, tenim la celebració dels 60 anys de casats dels meus avis, quina gran festa!

La Montse i el cap de setmana

Dimarts era la Mare de Déu de Montserrat i com que la Montse venia a passar el cap de setmana a casa li vam "regalar" una inscripció a la Cursa del Papiol de 5 kms. Per a algú més que un regal seria una put.... però com que ella també s'hi està aficionant i jo m'estic entrenant pels 10 kms de l'Illa de Pasqua ens ha anat bé.

La cursa del Papiol és una mica dura i sort que només vam fer una volta!! Vam sortir de darrera de tot amb l'Arcadi i el Dalmases i vam anar els 5 kms junts, a l'arribar a meta l'Arcadi i el Dalmases van fer una segona volta. És un recorregut una mica dur amb molta pujada i baixada però per un camí molt bonic. Em va agrada fer-la tot i que em sap greu ja que vaig haver de caminar i tot i que he fet poques curses no havia caminat mai... Vam acabar en 37 minuts i amb una sensació de felicitat per part de les dues.

A la tarda l'Arcadi va marxar cap a Empúries on va fer una presentació del seu llibre i avui ha corregut la mitja marató. Com que avui és el Dia de la Mare, com l'any passat, m'he quedat a Sallent a ajudar a ma mare a la floristeria. Per cert, felicitats a totes les mares!

Al vespre la Montse va venir a sopar a casa i a veure el Barça. Vam disfrutar d'una bona vetllada amb una fondue de formatges i els grans gols d'aquest Barça que el dimecres em va fer plorar i fins i tot vaig sortir al Mundo Deportivo. Amb la Montse hem anat a les finals de París i Roma i contàvem ser a Madrid on ens hauria fer d'amfitriona. De totes maneres, anirem a Madrid amb l'Arcadi però passarem la majoria del dia a Segovia. Després de sopar vam anar fins al restauant Paréntesi del nostre amic David a fer una copeta de cava per celebrar que ha estat tiet. El Xavi, que viu a Melbourne i que el vam anar a visitar, ha tingut un nen, l'Arnau. Felicitats Xavi i Anvita!

Avui he estat tot el matí a la botiga de ma mare venent flors i plantes i quan ha arribat l'Arcadi després de fer 1 hora 55 en la mitja i amb el tendó "tocadet" hem anat a dinar. No li acostumo a regalar res a ma mare però dimecres li vam comprar una bufanda del Barça de seda que feia temps que em demanava. quan se la posi, però, recordarem que li vam comprar el dia que l'anti-futbol va arribar a la final del Bernabeu.

La setmana serà tranquil·leta tot i que demà hem d'anar a les 11 de la nit a l'aeroport a buscar els avis que venen de passar un dies amb l'Imserso a Roquetas...

I el cap de setmana, cursa. Sembla mentida però hauré fet 3 curses en 3 caps de setmana consecutius. La cursa de diumenge a Sant quirze del Vallés, però, serà molt especial. Una salutació Natxo i Anna.