Fent turisme pels voltants de Melbourne

Ja estem a punt d'anar a dormir ja que demà és la Marató.

Ahir vam llogar un cotxe i vam fer la Great Ocean Road, una carretera que va per la costa, de vegades a tocar del mar i d'altres no, on es troben alguns dels símbols d'aquesta costa propera a Melbourne.
Vam començar pel London Bridge, The Arch, Lorch Ard Gorge i Twelve Apostles. Aquestes són grans roques que hi ha al mar i que s'han anat erosionant amb el contacte amb l'aigua; alguns fins i tot han anat trencant-se com és el cas d'un dels arcs del London Bridge i de 6 Apostles ja que només queden els altres 6. La cerretera és plena de curves i de vegetació espectacular que s'agraeix moltíssim després de venir de les àrides terres d'Alice Springs. Fent la ruta vam fer d'altres parades com a Cape Patton Lookout des d'on s'obtenen unes vistes excel·lents i a Lorne on vam passar una hora buscant koales que se'ns van resistir. Un altre cop serà... L'última parada va ser a Aireys Inlet on vam visitar el far.

Vam fer més de 12 hores per fer aquesta carretera que ens va semblar interesentíssima i que en alguns moments, i salvant les distàncies ja que aquesta té una abundant vegetació, ens va semblar les costes del Garraf.

Avui al matí hem estat visitant el Victoria Market, un impressionant mercat on els habitants de Melbourne hi fan la compra setmanal i hi ha una gran varietat de fruites i hortalisses, peix i marisc, carn i delicatessen (formatgesi derivats de la llet, tota classe d'olives, embotits i altres). També hi ha una part de roba i souvenirs.

A migdia ens ha passat a recollir el Xavier i hem anat cap al sud al final de pa península de melbourne. Hem passat per les zones més "pijes" amb excel·lents cases amb finestrals que donen al mar i que estan presidits per telescopis. La veritat és que de nit el firmament té moltíssimes estrelles, un bon aficionat hi disfrutaria cada nit!! Hem dinat a Portsea i després hem tornat a fer la península per anar fins a Phillip Island coneguda pel premi de motociclisme que es celebrarà la setmana vinent; però els australians també la coneixen perquè en aquesta illa cada vespre hi arriba una colònia de pinguins a passar-hi la nit. I hem anat. És un espectacle singular i una mica difícil de creure però molt ben muntat. Cap a les 20:13 han començat a sortir de l'aigua uns pingüins que no feien gaire més d'un pam i diuen que són els més petits del món. Amb el seu petit però ferm pas han anat sortint de l'aigua en direcció els seus caus. Òbviament, no es podien fer fotos ni gravacions ja que és el seu dia a dia i els flashos de les càmeres els molesten. Primer ens ha semblat una enganyifa, i més, quan hi havia gent que feia més d'una hora i mitja que s'esperaven a les grades amb un fred terrible i abrigats fins i tot amb mantes. La distància a la platje era molt gran i els animalets molt petits. Hem passat una bona estona amb l'Arcadi i el Xavier fent bromes d'aquells animalets que si eren de mentida i anàven amb piles i altres tonteries que ens provocava el fred. El Xavier sempre ha estat una persona amb molt bon sentit de l'humor i ajuntnant-se amb l'Arcadi el còctel ha estat terrible!! De seguida ens hem aixecat i hem anat a unes passarel·les més interiors que hi havien on hem aconseguit veure'ls bastant bé i sorpendre´ns encara més ja que la distància que recorrien era molt gran per aquelles potetes que tenen. Erem ja molt amunt que encar trobàvem pingüins!! Tot plegat ben extrany...

Hem arribat gairebé a les 11 de la nit i corrent a descansar que demà tenim feina: l'Arcadi corrent i jo seguint-lo. Fins demà!!!

Melbourne

Ja hem dormit a Melbourne.
Ahir hi vam arribar procedents d'Alice Springs. Vam fer una primera presa de contacte anant a buscar el dorsal de la Marató i fent una mica de visita pel centre. Quan vam ser al carrer ens vam adonar que aquí el temps havia canviat: estàvem a 14 graus!! Vam ahever d'agafar la jaqueta. L'Arcadi diu que és el dia que estarem més avall...

El dorsal de la Marató el vam anar a recollir a les afores del MCG (Melbourne Cricket Ground), construït sobre l'estadi olímpic del 1956. És un dels estadis més grans del món amb aforament per 100.000 persones i s'omple per partits de futbol australià i un partit de Cricket del 26 de desembre. Encara estaven montant la fira i només hi havia l'entrega de dorsals. Després vam anar caminant cap al centre i vam passar pel complet tenístic on fan l'Ope Austràlia, amb el majestuós RodLaverArena lloc on va sonar l'himne de Riego en la final de la Copa Davis Austràlia-Espanya.

Vam continuar cap al centre on haviém quedat amb un sallentí!! El Xavier Saldoni és el germà del meu millor amic, el David i fa 1 any que viu aquí. Ens va citar a la Federation Square, lloc de concentració de la ciutat. Com que hi vam arribar més d'hora del previst vam fer una mica de turisme pel centre: vam donar un vol pel costat del riu on feien entrenaments de rem, vam veure un parell d'esglèsies que diu la guía que s'han de veure i vam entrar al Tourist Center Visitor, un punt d'informació molt ben muntat on vam poder fer una reserva d'un cotxe per avui per anar a fer la Great Ocean Road. Després ens vam trobar amb el Xavier. L'últim cop que l'havia vist va ser al setembre del 2008 i,ahir, el vaig trobar molt canviat. Se'm va fer estrany estar a Melbourne (a l'altre punta del món per a nosaltres) amb un amic! Vam fer un parell de cerveses i vam xerrar un parell d'hores. Dissabte ens portaran a visitar el sud de Melbourne. Ahir vam sopar en un restaurant que ens va recomanar ell, es deia: Movida, next door. Era un restaurant espanyol de tapes on vam menjar des de formatge de Zamora fins a croquetes de pernil passant per patates braves i xató!!!

Ara ja estem a punt per anar cap a la Great Ocean Drive!!

Deixem el centre d'Austràlia

Ja som a Melbourne.
Aquests 2 últims dies els hem conitunat dedicant a la part central del país. Van estar a Kings Canyon on vam fer un recorregut de 6 kms en 2h45’. Era una ruta ja destinada al turista que comença amb un munt de graons ascendint a una part bastant alta. Després encara es va pujant però lleugerament i es recorre tot Kings Canyon.

És un circuit impressionant per les vistes i els

precipicis que et trobes de colors vermellosos. Per sort, el temps ens va respectar i no feia una calor exagerada,en alguns moments feia vent i era quan més bé s’estava ja que d’aquesta manera desapareixien les mosques; s’ha de dir que vam fer una inversió en comprar unes xarxes per posar-nos sota la gorra i protegien dels insectes. Llàstima de no haver-les tingut al Kakadu!! Vam fer unes fotos maquíssimes i vam tornar a comprovar com en som de petits!! Quan vam sortir-ne, vam començar a fer carretera ja de tornada. Vam passar pel tram on el primer dia vam veure produïr-se un accident i encara hi havia les marques. Jo m’havia endormiscat quan de sobte vaig sentir l’Arcadi “osti, osti, osti” i a l’obrir els ulls vaig veure un turisme amb una caravana que anava fent esses de banda a banda de la carretera. L’Arcadi va mirar que no vingués ningú darrera i va frenar de cop a l’espera que parés. Afortunadament per nosaltres, la caravana va volcar a 20 o 30 metres davant nostre i el cotxe va quedar atrevessat a la carretera aixecat per la part del darrera i enganxat a la caravana. Per sort, el matrimoni que viatjava dins no es va fer res. Evidentment, no hi havia cobertura però el primer cotxe que va arribar darrera nostra va dir que aniria al proper poble a avisar la policia. Vam estar una estoneta allà però al veure que no podíem fer res, ens vam acomiadar d’ells que encara estaven en estat de xoc i vam continuar el camí. Una ratxa de vent els havia fet perdre el control ja que era una zona amb fortes ratxes i un vehicle articular sempre és més dificil controlar. De fet, mai no es vol un accident però en aquestes zones tan deshabitades fer-se mal és una “putada” perquè els serveis sanitaris necessiten temps per arribar-hi. Gràcies a Déu, aquest ha estat l’únic ensurt que hem tingut al volant de la Motorhome però , en general, tot ha anat molt bé.
Continuant amb la jornada, al primer lloc de serveis que vam trobar vam parar a posar benzina ja que s’han d’aprofitar tots els surtidors que et vas trobant pel camí. Allà també hi vam dinar i, a més, adaptant-nos als seus horaris: a les 12:30 ja havíem dinat!!! Vam continuar fins a Erldunda on vam fer-hi nit. Aquest era el nostre últim càmping en l’aventura australiana!! Era un lloc de carretera estratègic i per fer-hi no més que una nit. En aquesta part del país el temps es ben diferenciat de la nit al dia, a la nit necessites dormir una mica tapat ja que les temperatures baixen. Vam anar a la piscina, però jo que sóc molt fredolica, no em vaig pas banyar!! Eren les 4 de la tarda i l’aigua estava geladíssima, l’Arcadi com un valent s’hi va tirar de cop però en va sortir gelat!! L’últim sopar que vam fer va ser: pa amb tomàquet regat amb un cabernet sauvignon australià!!!
Al matí, quan l’Arcadi va tornar de córrer, hi havia un canguret al costat de la nostra motorhome, i el vam poder fotografiar i gairebé tocar.
Ahir vam fer els 200 kms que ens quedaven fins a Alice Springs tanquil·lament. A l’arribar a la ciutat vam deixar les maletes al motel que havíem reservat i vam anar a visitar l’estació de telègrafs, que és la primera que hi va haver a Austràlia. Després vam fer un mos i a tornar la nostra última Motorhome. Vam passar la tarda a la ciutat de compres i passejant en una ciutat plena d’aborígens.

Uluru i Kata Tjuta

Després de veure els fascinants canvis de color que pateix l’Uluru durant la posta de sol, avui hem matinat per veure sortir el sol. Tot i la matinada, important per estar de vacances, ens ha anat just ja que l’hora que ens havien dit era la que el sol ja havia sortit del tot. Tot i així hem pogut anar contemplant l’espectacle des del cotxe i després des d’uns aparcaments que ja tenen destinat per això.

Després de veure la sortida completa del sol, l’Arcadi ha fet el seu entrenament d’avui fent la volta a l’Uluru que feia 9,5 kms i ha acabatn completant l’entrenament fins als 12 anant i venint a buscar-me. Jo he fet uns 2 kms d’anada i 2 de tornada pel voltant de la pedra ambuna tranquilitat i una pau magnífica tot i que hi he trobat força gent, entre ells una parella de catalans. Som a tot arreu!! Durant el recorregut hi ha parts de la gran roca que no es pot fotografiar ja que és sagrada pels anangu, els aborígens de la zona i propietaris de la roca. Curiosament un dels llocs sagrats és anomenat “Mala Puta”, en honor a la fertilitat femenina. Quin nom per homenetjar-nos!! Després de l’entrenament hem fet part del perímetre en cotxe per veure-la en la seva magnitut. Com diu l’Arcadi hi ha parts que semblen paissatge lunar i afegeix que sembla un meteorit caigut del cel enmig del desert. En aquest roca encara hi ha una part que es pot pujar però avui estava tancada. Tenen un rètol de “quita i pon” que informa perquè està obert i avui era perquè feia molt aire al cim, així que ens hem quedat sense pujar-hi...
Després hem anat fins a Kata Tjuta (Los Olgas), un increïble grup de roques que formen un petit contjunt de valls i gorges. N’hem fet 2 kms a peu d’anada i 2 de tornada tot i que se’n podrien fer molts més però, a part de no tenir gaire temps, feia moltíssim vent i en algunes ocasions semblava perillós. D’aquí suposem que ve el nom d’una de les valls, la Vall dels Vents.
En acabat hem agafat la carretera per arribar a Kings Canyon on fem nit avui. Primer hem parat a fer benzina ja que aquí s’ha d’omplir allà on vegis ja que et pots passar kms i kms sense veure res excepte arbres, rectes i algun cotxe. Pel camí, malhauradament, també hem trobat cangurs morts que estan sent devorats per corbs; avui també hem trobat camells pel mig del bosc.
Ens continuen sorprenent els horaris que hi ha aquí. Ahir ere 2/4 de 5 de la tarda que ja sentiem l’olor de sopar dels veïns de parcel·la i 15 minuts després ja sopàven. Avui a les 8, hora que l’Arcadi es posava darrera els fogons (ell ha fet el sopar cada dia al càmping) tothom ja estava dins les caravanes, no se sentia el cap soroll i gairebé ha fet la barbacoa a les palpentes.

Uluru

Doncs ja hem vist l'Uluru, la gegantina pedra que hi ha al bell mig d'Austràlia, envoltada de desert. És increïble. Sembla talment caiguda del cel.
A última hora del dia ens hem situat al costat de molts turistes en un lloc privilegiat per fer fotos de com anaven canviant els colors de la pedra durant la posta de sol, i demà ens llevarem a quarts de 6 del matí per fer el mateix amb la sortida.
Aquesta zona d'Austràlia és totalment àrida i despoblada. S'ha d'anar en compte amb omplir el dipòsit de la benzina per no quedar-se sense... Hi vam arribar a través d'Alice Springs, una ciutat que va néixer al voltant de la línia de telègraf que s'hi va instal.lar. Per aquí es poden veure molts més aborígens que en la resta d'Austràlia.
Podeu veure les fotos en el segon àlbum, ja que el primer ja l'hem esgotat. És la mateixa adreça però amb un 2 al darrere. Hem posat el link a sota del primer.

Litchfield National Park

Ahir vam anar al Litchfield National Park. El noi del càmping on estem ens va indicar els llocs més recomenats i així ho vam fer. Vam començar pel més lluny, les Wangi Falls que estàn a uns 65 kms de Batchelor, últim poble amb serveis. All’a hi vam arribarsobre migdia i hi havia força gent que hi era tipus pic-nic. A aquesta época t’hi pots banyar sense capproblema però en l’época de pluges hi ha cocodrils. Jo no sóc gaire de riera i primer em va fer una mica de mania no veure que tens sota però l’aigua era força clara... Era una mena d’estany amb la cascada al fons però fins i tot tenia unes escales peraccedir-hi. Hi vam estar una estoneta i després vam fer una mica de recorregut a 1 mirador que hi havia per sobre tot i que no vam arribar al final ja que feia molta calor, per variar... En aquesta zona hi havia molta fauna i flora. Hi havia un parell d’arbres plens de rat-panats, peixos, aranyes, eucaliptus i d’altres.
Després de dinar vam anar a les Tolmer Falls que no són aptes pel bany i que només es poden veure des de dl’alçada. També són impressionants tot i que ara no baixen amb gaire aigua ja que és l’estació seca.
També vam visitar Buley Rockhole, que no són catarates sino una mena de piscinetes en una pendent on s’hi estava molt bé tot i que s’havia d’anar molt alerta ja que relliscaven moltíssim i vist que sóc tan patosa... aquí hi vam estar una bona estoneta ben relaxats i envoltats de natura i de peixos que de tan en tan et tocaven.

Per acabar vam visitar les Florence Walls, unes altres de més “recollides”. Per accedir-hi has de baixar 135 graons i queden més entofonades. També ens hi vam banyar i en aquesta ocasió ben rodejats de peixos i grans que eren. En aquesta, jo vaig arribar fins a la cascada tot i que la corrent et feia haver de fer força per arribar-hi. La sensació en aquests llocs és ben extranya perquè notes una pau interior molt complaent però també et fa pensar com de petits i vulnerables som davant els miracles de la natuuralesa!!
Dues anècdotes: ahir quan baixàvem de Tolmer Falls caminant depressa perquè feia molta calor, l'Arcadi que maratons molt bé però caminar no tan, anava esbufegant i li va entrar una mosca fins a la gola. Em pensava que s'ofegava amb aquells sorolls que va començar a emetre. Un grup de dones i nens que anàven davant nostre es van girar espantats tot i que quan van veure com el renyava per l'ensurt que m'havia donat es van posar a riure...
La segona és que ahir teníem parcel·la amb lavabo, dutxa i rentadora. Doncs com que teníem les portes obertes se'ns va colar una granota verinosa que no es movai ni amb aigua ni amb pedres. La veïna de parcel·la em va deixar disolvent però tampoc i, per sort, va aparéixer un de la brigada de manteniment que la va anar empentant fins que la va tenir fora. la va agafar d'una pota per tenir-la lluny i li va clavar xafada al cap fins que la va matar. Si l'haguèssin vist els protectors d'animals...

Demà ja marxem cap a Alice Springs. Les previsions de tempssón caloreta moderada de dia i fresqueta de nit.

Kakadu National Park

Després de 2 dies sense trobar camping amb wif, avui en tenim.
En aquesta zona on hem estat tot és més “natural” i les comunicacions suposo que són més escasses i és que amb els kms i kms de carreters plenes d’arbres i sense civilització no és d’extranyar… En aquesta part del viatge m’he adonat com és de gran el món mirant la vegetació, les postes de sol, els animals tan diferents als nostres, la cultura, el fer,…
Ara sé que no trabaré estrany, tot i que sí trist, quan vegi per la tele, ben entrat el seu estiu, els terribles incendis que té aquest continent! Hi ha tantes hectàrees de terrenys plena de vegetació i tan pocs pobles que és impossible que puguin controlar-los...
Fa dos dies van veure la posta de sol a Ubirr, un lloc amb pintures rupestres de fa milers d’anys, i mentre la contemplàvem vam poder veure 5 punts diferents de foc, algun dels quals vam trobar fumejant pel camí de tornada al camping de Jabiru. Jabiru és un poble que hi ja al parc i que té un supermercat, un banc, una oficina de correus i para de contar... Va ser aquí on vam trobar els primers aborígens que curiosament van tot el dia descalços i són de pell fosca però força diferents als africans. Aquest parc natural és bonic sempre i quan el facis amb 4x4 o excursions muntades; sino, no és pot visitar gaire cosa.

Un dels llocs que vam poder visitar va ser el Billabong Anbangbang, uns aiguamolls amb difernts classes d’ocells i vegetació però que les mosques tan pesades van fer que no hi estèssim gaire estona. Pel camí també vam troba les Yellow Water uns altres aiguamolls que es podien visitar amb barco o bé sobre una passarel·la; vam optar per la segona versió i la pau i quietut que es vivia era insuperable.

Abans, però, d’arribar al parc vam fer una excursió per veure cocodrils. Vam agafar un barco que portava per Adelaida River i unes noies que semblaven tretes de la pel·licula Cocodrilo Dundee agafaven una canya de pescar amb un trossot de carn al capdevall per atraure els cocos. Primer, els va costar una mica ; l’Arcadi deia que ja estàven tips de l’anterior barco... Després van començar a sortir i és força impressionant veure aquells bitxarracos saltant de l’aigua per agafar el menjar. De totes maneres, suposo que s’han fet una mica mansos de tan ser una atracció turística... Ara, com més lluny millor!! De senyals de cocos n’hem trobat a molts rierols tot i que la majoria estan secs ja que aquest mes comença aquí la temporada de pluges.
Ahir vam dormir en un lloc molt peculiar a Adelaide River, al Mt. Bundy Station. Una mena de granja familiar amb parcel·les i cabanyes per a 2 persones. L’amo, era un senyor d’uns 60 anys amb camisa de quadres foradada i un accent tancadíssim. El terreny era ple d’animals començant per cavalls i continuant per oques i com no, cangurs. Ens va fer aparcar sota un arbre de mangos. Al vespre ens va venir un senyor a explicar quina mena d’animals ens podíem trobar de nit a prop nostre; entre d’altres els cangurs que campaàven al seu aire i també els ocells i les oques. També ens va advertir d’unes granotes fosques i grans que són verinoses si les toques!! I sobretot, ens va dir que no ens espàntessim si sentiem sorolls sobre la Motorhome ja que de tan en tan queien mangos que els ocells picotejaven. Vam passar una nit horrorosa de calor i humitat...
Demà ja us explicarem les aventures al Parc Nacional de Litchfield. Ara, aquí ja és ¼ d’11 i acabem de veure’ns una ampolleta de cava australià acompanyat de filet de cangur (boníssim!! i ja és extrny perquè sóc una llepafils...) per celebrar que avui l’Arcadi fa 50 anys!!! T’estimo, Cuqui!!!